El tiquis d'en Toni Cano.

—Cambrer, tinc una mosca al plat! —Doncs l'aparta. —He demanat crema de xampinyons i no crema de xampinyons amb una mosca. —A mi quan em posen pebrot a l'amanida l'aparto, no m'agrada. No veig el problema. —Això és fastigós, no penso pagar el menú, encara més, no penso tornar a aquest restaurant. —No vol la mosca?, no vol la mosca?!!!, porti el plat, ara li duc una crema de xampinyons sense mosca. A l'Àfrica l'enviava jo, amb vuitanta mosques les vint-i-quatre hores al dia, assetjant la seva boca. Què sàpiga que perd una oportunitat. —De què? —De menjar-se una mosca i saber a què sap. —Les mosques es posen a les merdes, quin sabor pot tenir una mosca?, eh? —No ho sé, m'ho podria haver dit vostè.

—Mira amor meu el que diu la revista: “ Fer una abraçada a un arbre és bo per la salut”. —Que bé. —Podríem baixar al parc i fer unes abraçades als arbres! —Cuqui, estic en pijama i falten deu minuts perquè comenci el partit. —Ja no fem res junts, te n'adones? —Demà si vols anem a comprar un bonsai i li fas els petons que vulguis. —Abans no eres tan esquerp amb mi. —Fer una abraçada a un arbre?, a un arbre mullat de pis de gos? —Doncs aniré sola, com vaig a tot arreu. —Collons, per un puto arbre!, serem els pallassos del barri. Ara agafo la jaqueta i anem al parc a fer unes abrasades, però ràpid, no vull que ens vegi ningú. —Gràcies, amor! Espera que agafi el mòbil per fer unes fotos, així les penjo a les xarxes.

—Avui és un dia crític. —No. —Sí que ho és, avui agafem el cotxe per anar de vacances i amenaça tempesta. —“Avui” no és un diacrític. Un diacrític és un accent distintiu que serveix per diferenciar dues paraules que s’escriuen igual, però tenen significats diferents. En aquests moments n'hi ha quinze, fins que a algun il·luminat els canviï. “Avui” és un adverbi. —Nininí nininí.