El tiquis d'en Toni Cano.

—Mira amor meu el que diu la revista: “ Fer una abraçada a un arbre és bo per la salut”. —Que bé. —Podríem baixar al parc i fer unes abraçades als arbres! —Cuqui, estic en pijama i falten deu minuts perquè comenci el partit. —Ja no fem res junts, te n'adones? —Demà si vols anem a comprar un bonsai i li fas els petons que vulguis. —Abans no eres tan esquerp amb mi. —Fer una abraçada a un arbre?, a un arbre mullat de pis de gos? —Doncs aniré sola, com vaig a tot arreu. —Collons, per un puto arbre!, serem els pallassos del barri. Ara agafo la jaqueta i anem al parc a fer unes abrasades, però ràpid, no vull que ens vegi ningú. —Gràcies, amor! Espera que agafi el mòbil per fer unes fotos, així les penjo a les xarxes.

—Avui és un dia crític. —No. —Sí que ho és, avui agafem el cotxe per anar de vacances i amenaça tempesta. —“Avui” no és un diacrític. Un diacrític és un accent distintiu que serveix per diferenciar dues paraules que s’escriuen igual, però tenen significats diferents. En aquests moments n'hi ha quinze, fins que a algun il·luminat els canviï. “Avui” és un adverbi. —Nininí nininí.

  —Pantalons nous, oi? —Sí, com ho saps? —Penja dels pantalons l’etiqueta amb el preu. —A la tenda tota la roba portava aquesta etiqueta penjant, setciències!, és moda! —Ni moda ni hòsties!!, treu-te això, sembles un pallús! —No! —Doncs seré jo que no entenc de modes. —Et fas gran. —Sí.

— Ara tinc un gat —I — Em fa companyia. — A molta gent la televisió els hi fa companyia. — Ho vaig intentar, però res. — L’has d'encendre. Parles  amb el gat ? — Sí. També l’acaricio sovint. — La meva àvia té una senyora de companyia, però no l’acaricia. —La senyora de companyia su rt de casa?, el meu gat no. — Surt sovint amb la meva àvia a treure diners del caixer.   Per cert, et gastes molts diners amb el gat? —El normal, menjar, veterinari, cortines, trencadisses vàries... —Doncs no sé el que  fa amb els diners la meva àvia, menja poquet, passa d’anar als metges i el piset el té com sempre.