El tiquis d'en Toni Cano.

  — Quina samarreta més graciosa del Winnie de Po que portes! — Què Winnie de Po ni hòsties!, és la Hello Kittie!! — Vols prendre un gelat? — Ara no puc, faig tard a la visita amb l’astròleg. — Però no anaves a un psiquiatre? — Ja no. El meu problema té a veure amb els astres, ja saps aurores boreals i tot això. — I com va la teva addicció a les pantalles? — Molt millor. El meu avi em va regalar un taulell amb lletres escrites i un got. Em passo l’estona fent paraules amb un vas. Tot i que no estic del tot segur que sigui jo qui mou el got. — Quina sort. — No és sort. És trobar alguna cosa que t’entretingui. Que no et faci perdre el temps amb la tauleta tàctil.   — I de què parleu si es pot saber. — D’assassinats, el dimoni... coses d’aquestes. — Puc anar un dia a casa teva i preguntar coses de lettering? — Vine quan vulguis i exposa els teus dubtes, però no t’espantis si s’obren i tanquen portes, cauen prestatges o apareixen paraules amb sang a les parets. — Paraules amb lle...

— Ara tinc un gat —I — Em fa companyia. — A molta gent la televisió els hi fa companyia. — Ho vaig intentar, però res. — L’has d'encendre. Parles  amb el gat ? — Sí. També l’acaricio sovint. — La meva àvia té una senyora de companyia, però no l’acaricia. —La senyora de companyia su rt de casa?, el meu gat no. — Surt sovint amb la meva àvia a treure diners del caixer.   Per cert, et gastes molts diners amb el gat? —El normal, menjar, veterinari, cortines, trencadisses vàries... —Doncs no sé el que  fa amb els diners la meva àvia, menja poquet, passa d’anar als metges i el piset el té com sempre.

—Estimat, gràcies per les flors!! —Quines flors? —Les que m’has enviat aquest matí a la feina. —Jo no he enviat res. —No? Ja m'estranyava. Doncs seran d'un admirador secret. Mira que diu la targeta: “Et necessito tant com respirar”. —Deixa'm veure. —M'he posat molt contenta! —Això no és tinta. Està escrit amb sang. S’ha de denunciar a la policia!!! —Si clar, per a una persona que li interesso, el vols denunciar. —Això és seriós. Algú t’ha seguit aquests dies pel carrer? Et truquen i no parlen i només volen escoltar la teva veu? —No. Potser és un artista modern i experimenta amb la seva imaginació. —Ningú et mira diferent on treballes? —El becari. És borni.

—Quin nen més bonic. —No és un nen, és una nena. —I com s'assembla a tu. —És adoptada. —Vaja, sembla que no n'encerto una. —Cert. A més ens està molestant i arribem tard a l'escola. —És que m'agraden molt els nens. —Doncs se'n compra un. — No els molesto més. Vaig al mercat ambulant a comprar-me unes calces de color carn. Les deixo tranquil·les. —Gràcies.