El tiquis d'en Toni Cano.

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

—Bon dia. —Bona tarda. —Avui tinc dentista. —Jo tinc macarrons. —Crec que només és una càries. —Jo no crec, soc ateu. —El que més em molesta, és veure la cara del dentista a dos dits de la meva. A part de la punxada de l’anestèsia, clar. —Ahir vaig tenir una punxada a la roda de la bici. —Doncs res, un plaer haver-te vist, vaig a cal dentista. —I jo a l’otorrinolaringòleg, fa dies que no sento molt bé. —Bon dia. —Bona tarda.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.

—Fem un entrepà al bar? —Entrepà no! —Per què? —Mai li he explicat això a ningú, quan era petit, em va mossegar a la mà un entrepà de botifarra d’ou i des de llavors, no en vull saber res d’entrepans. —I unes tapetes amb un bon vi? —Quantes? —Quantes què? —Quantes tapetes. —Les que càpiguen a la taula. —I si quedem per dinar, però cadascú ja ve dinat de casa seva? —Fem un cafè i passem del dinar. —Jo després de les quatre no prenc cafè. —Què passa si el prens després de les quatre?, explotes? —No, a la nit no puc dormir. —Doncs pren-te una infusió o un got d’aigua o deixem el tema del bar i anem a comprar una bossa de gominoles i les mengem asseguts a un banc del parc. —A veure, les tapes no em van bé per què he de fer dieta pel meu colesterol, el vi és dolent en combinació amb les quaranta pastilles diàries, el cafè em va malament pel cor i la son, tinc molt alt el sucre a la sang, i a més, dos paios de noranta-dos i noranta-sis anys menjant una bossa de ll...