El tiquis d'en Toni Cano.

-Majestat, els víkings venen cap al castell. L'esperen a la sala de reunions per preparar la defensa. Li porto la seva espasa? -No. Prepareu la meva carrossa i aviseu a la reina. -Penseu fugir? -Penso passar el dia al camp. -Però... i el poble? -El poble no hi cap a la carrossa. -Majestat, potser no hi haurà un altre dia. No tornarem a olorar la gespa després de la pluja, o veure un cel blau o escoltar el càntic dels ocells... -Tant greu és la situació? -Sí Majestat. Estem allistant als nens per defensar l'entrada sud de la muralla. -I què fan els nens al carrer?, haurien de ser a l'escola! Quina mena de pares deixen que els seus fills no vagin a escola! Soldat, vagi a casa d'aquests pares i pengeu-los! -Majestat ens juguem la vida! A més, hem de donar-nos pressa, l'enemic avança amb rapidesa i amenaça pluja. -Pluja? A prendre pel sac el dia al camp!, avui no hi haurà combat. -Com ho sap? -Ha vist alguna vegada a soldats lluitant amb...

-Bona tarda. Passi. -Gràcies. -El senyor Bartomeu, oi?. Vostè dirà. -De vegades veig coses que ningú més veu. - Mira que bé. -Sí. Quan estic sol i quan estic amb gent. -A veure...Crec que el seu problema no el puc tractar. Sóc oftalmòleg. Però tinc un company que li pot donar un cop de mà. És un bon psiquiatra. Ara li apunto el seu telèfon....Ha vist un bolígraf a la taula? -El té ell.  -Qui? -El nen. -Quin nen? -Aquell. -Perdoni, però no veig cap nen. -No cridi. No li agrada. -Però a qui no li agrada? No hi ha ningú més a part de vostè i jo. -Al costat de la finestra. Ara mateix acaba de treure el tap al bolígraf i va cap a on es troba vostè amb intenció de clavar-li a la jugular. -Fem una cosa. Agafi al nen aquest, que s'emporti el boli de regal i marxen tots dos d’'aquí. -El nen ha marxat. -A on? -No sé. Només el veig. No em parla.

-Quin gos més bonic. -No és un gos. És el meu fill. -Com l'he vist amb molt de cabell i les orelles punxants. -Ha sortit al seu pare. -El seu pare és un Yorkshire Terrier? -No. És gèminis. -Això que és, una tribu urbana? -Jo de la Guàrdia urbana no vull saber res. El mes passat em van multar cinc cops. -Només? -Sí. Però ja ho tinc tot pagat. -El pis també? -També. -A mi m'han multat per molestar els veïns de l'escala. -Posava la música alta? -No. Sempre que els veia per l'escala o a l'ascensor els hi fotia clatellots. -Molt violenta vostè. -Violenta no, nerviosa sí. -Miri de no apropar-se al meu fill. -Mossega? -No. Però no m'agradaria que li pixés a la cama.

-Heu posat una gàrgola al balcó? -Quina gàrgola, imbècil, és la meva àvia recolzada a la barana. -No sabia que teniu a la iaia a casa. -Ha vingut aquest matí a passar uns dies amb nosaltres. -Es quedarà al balcó? -Sí. Farà les seves necessitats a les plantes, dormirà a l'hamaca i li donarem una safata amb menjar cada dia. -Mira, com fem amb el gos. -És broma. Podrà dormir Al sofà. -La teva avia juga a la Play? -No sé. Al parxís segur. -Encara es juga al parxís?, és allò de posar tres fitxes en ratlla?. -No. Crec que es juga llençant boles de metall a una bola petita. -Això que dius és el cub de Rubik. -Què dius!, el cub de Rubik es juga llençant fletxes petites a una diana. -Jo que sé!. Anem al parc a jugar amb els mòbils? -Ok.