El tiquis d'en Toni Cano.

-Com es troba el malalt? -Vés-te'n d'aquí! -Volia demanar-te perdó. -Em vas clavar un dard al pit! -Anava begut al bar. Vaig voler fer-me el graciós i tapar-me els ulls per llençar un dard a la diana. Tothom reia. -I el dard va anar a parar al meu pit. Em trobava a uns deu metres de la diana. -Qui no fa ximpleries en una festa? A més et vaig ajudar. -Vas intentar pixar-te a la ferida!! -Cert. Però vaig reaccionar a temps. Això es fa quan et pica una vespa. -Cap de suro, el que sí que vas fer és trencar el dard i la punta va quedar a dintre del meu cos. -Ho vaig veure a una pel·lícula de cowboys. Trencaven les fletxes un cop queies ferit. -I després em tires un got de ginebra al damunt i l’encens amb un Zippo. -Així cremaven les ferides antigament. -Quan eren ferides netes!, jo tenia la punta d’un dard! -Però... ja et trobes millor. -Millor? A part de mig cos cremat. Em van operar. I el cirurgià va tocar un nervi que m’ha deixat paralitzada la pa...

-Li he dit  a un amic de la feina que vingui amb nosaltres al concert. No trigarà a aparèixer. -Jo no vull amics. Quan es moren ho passo malament. -Tranquil. No te'l presento. No passa res. -T'aviso, que sigui el teu amic no significa que automàticament sigui meu. -Llavors te'l presento. -Però jo no vull ser el seu amic. -No pateixis. Dubto que ho siguis. El més segur és que li cauràs molt malament. Però jo sí que sóc amic teu. -Un conegut. -Conegut? Som amics des de fa vint anys. -Ens coneixem fa vint anys. -L'amistat és un tresor. -M'estàs subornant? -No. És una dita popular.

Les celebracions dels gols en els partits d futbol per part dels jugadors, és noticia. Si em vist com assenyalen cap al cel, es fiquen el dit a la boca, ballen samba, fan l'estàtua, es treuen la samarreta, es tiren pel terra...Ara el q es fa,...és masturbar-se. En el partit d Ferecas F.C i el Wersport Union, en el minut 88, el resultat era d 1-1, quan el jugador local Ornest Merriones va conseguir el gol d la victòria d'una falta directa. La histèria va esclatar a l'estadi, el golejador es va dirigir cap a la banda i es va treure la botifarra durant 40 segons. Els màxims mandataris d la Lliga del país continuen reunits per prendre mesures amb les celebracions dels gols. "Jo tenia moltes ganes d marcar a una final d Champions i festejar-ho amb l'afició, fent una barbacoa darrera la porteria, però l'àrbitre no em va deixar" - deia un jugador q no ha volgut donar el seu nom. El futbol és un espectacle però....on és el límit?.

Un bon ensurt es va portar una família d Furttengery quan la filla gran T.M, d divuit anys, borratxa perduda, va tornar sense la seva virginitat a casa, després d'una nit d festa. Familiars i amics d la noia posaren cartells per tota la ciutat i la casa  cap per avall durant dos dies a la recerca d la virginitat. Finalment la van trobar a un calaix, on guardaven les estovalles velles i lletges, les q et regalen quan algú ve d'un viatge. “S'oblida molt d les coses. Surt a sa mare. Un dia perdrà el cap, i vinga!, tots a buscar-lo!" - va dir R.M, el seu pare.- " Una vegada va perdre les calces. Al final un company d classe les va trobar en el  seu cotxe" - diu el germà petit T.R, d deu anys. A partir d'ara els pares acompanyaran a la seva filla a les festes. Un cop la vegin més responsable i madura, la deixaran volar. “Qui m'anava a dir a mi q als quaranta nou anys sortiria d festa amb la meva filla, com és la vida... - diu la mare E.E - ...qui sap, ...

Una enxaneta fa el cim del castell i aprofita per pixar a sobre de la penya que aplaudeix i fa fotos. -M'estava pixant - va ser el que va dir un cop va fer llenya. El cap de colla va dir a la premsa local: -És normal, és un nen, els nervis, l'espera...totalment normal. A la pregunta de: aquest nen tornarà a per d'enxaneta? - la resposta va ser: -I tant. No hi ha gent que es pixa a la platja o a la dutxa?. Hem d'acceptar-ho i res més.

No entenc pq hi ha pixapins q fan quilòmetres per anar a caçar bolets. Ho dic pq a la ciutat també es troben. I segur q tenen més substància, doncs és possible que els gossos hagin fet un  pis.  En aquest cas són bolets badalonins.

"Per una bona comunicació entre professionals i usuaris FEU SILENCI, SISPLAU així us podrem atendre millor". Això és el q posa el cartell a una sala d'espera d'un CAP. El q es demana és no obrir la boca i fer-se entendre amb el metge per senyes, dibuixets o fins i tot Twitter. Esteu avisats.

En T.J.J es va passar la gran part d la seva vida creient q havia fet la comunió als 8 anys. I no va ser així. Totes les fotos guardades en un àlbum amb el títol "Mi primera comunión" eren collages o retocs fotogràfics rudimentaris. No va ser fins als seus últims minuts de vida, q la seva germana gran, li va confessar la veritat. Llavors va treure forces d'on no hi havien per insultar a tots els q hi eren a l'habitació. La histèria va arribar al final quan un infermer li va fotre una hòstia. "Va morir sense combregar, però es va emportar una hòstia" - va dir la germana.

Sorpresa al caminar per la ciutat. Aquest cop és veure un cotxe a la venda aparcat al carrer, amb el títol d'una peli q va fer història a Barcelona i a la seves rodalies. PERROS CALLEJEROS . Ara el dubte és si el cotxe t els papers en regla o es robat. ¿Quines garanties d compra pot donar un vehicle q porta en lletres grans, el títol d'una peli de culte d la delinqüencia dels finals dels 70?.

El Nadal ja és aquí, unes festes amb crisi, encesa d llums als carrers, bé podrien ser espelmes, el Pare Noel potser vindrà amb un trineu fet amb filferros i tirat per gossos petaners adoptats, els Reis Mags vindran a peu i el tió serà d'aglomerat. Tot apunta a q la gent gastarà menys, cosa q està per veure, segur q l'aglomeració de gentada a les tendes i el caos circulatori serà com cada any. Menjarem torrons i polvorons d'un basar xinès, beurem cava d marca blanca i comprarem les joguines a un tot a cent. El clima fred serà més calent i les cavalcades de pobles i ciutats, si es fan, seran fetes en bicicletes i skates. Es compraran playstations a pedals i roba d segona mà. La marató de TV3 serà: Salvem TV3 d les retallades. Temps difícils. Tot gira entorn a la bossa. Els rics ho passaran igual q sempre però els pobres no, tot i q ja estan acostumats.

Els veïns d'un barri de la ciutat de Ganyà, cansats de veure com els panys de les portes de les vivendes i dels pàrquings s'omplien d'enganxines amb números de telèfon dels manyans de la zona. Van decidir trucar-los a tots a la vegada i fer-los venir d'urgència a un número d'un carreró. Un cop allà, van ser apedregats per totes bandes per part dels veïns, uns 1200 segons l'Associació de Veïns i uns 400 segons la policia local.

Passejant per Baetulo em vaig trobar amb una sorpresa. Creia que havien obert un bar-restaurant de disseny al barri. Ja sabeu, aquesta cuina que experimenta amb textures i paranoies varies. Però mirant l'interior des de el carrer, es podia veure un bar sense llum (per abaratir costos), a un currant fent unes olives i un glop de cervesa, un veí ficant monedes a una màquina de coloraines intermitents i dos iaios jugant a cartes. El que podríem anomenar "un bar de barri obrer". Llavors...aquest preu és una errada o volen arribar a un públic ric?. Segurament, al veure que no omplia l'aforament en dies, van decidir abaixar el preu a 2,50 i així m'ho vaig trobar una setmana després quan passejava xino-xano.

Acostumats a veure a les pel·lícules i sèries de TV nord americanes, com a les cases unifamiliars presideix a l'entrada una bandera dels EE.UU, part dels catalans van copiar aquest simbolisme ianqui i s'aprofita la retallada del nou Estatut per penjar a les balconades senyeres i estelades, algunes d'elles fins i tot, amb crespons negres. Però és que a més del rampell català, va coincidir amb el Mundial de Sud-àfrica, on els seguidors de "la roja" cridaven als quatre vents "España!". I el groc i vermell dels dos esdeveniments, guarnien els carrers d'arreu. Abans es penjava la senyera per Sant Jordi i/o l'Onze de setembre. Però ara no. Un cop s'ha penjat, no es treu. Enrere queden aquelles rajoles de: "Sóc català", on sortia un pagès amb barretina amb un porró de vi del Penedès a la mà. Era la senya de que en aquella casa vivien catalans orgullosos. Però els temps canvien i allò és el passat, ara s'ha de penjar la bandera fin...