El tiquis d'en Toni Cano.

—Anem a euro Disney aquest estiu? —Ja vam anar quan tenies tres mesos. —Però no em vaig adonar de res. —El viatge a euro Disney de la família ja està fet. —Però si el fem ara té més lògica. Tinc alçada per poder pujar a les atraccions. —I tens fotos amb el Mickey Mouse i amb una de les princeses Disney que hi havia per allà, bé, després ens van dir que no era una princesa, que era una guiri espaterrant fent un passeig amb poca roba. Fins i tot el teu pare es va fotografiar amb ella, pobret. —Podem anar a Finlàndia a veure el poble d’en Pare Noel? —Aquí vam anar quan tenies nou mesos. Recordes el teu mal d’oïda? Quins plors, i el Pare Noel ens va donar unes gotes fetes per la seva dona per curar-te. Feia molt de fred, oi? —I jo què sé!, no me’n recordo de res!!

—Hola, bones, soc la seva companyia telefònica, ¿vol una alarma, una assegurança mèdica, una aspiradora, un…? —Tenen tomàquets? —Què? —Que si tenen tomàquets? —No —Doncs no vull res, gràcies. —Hola, soc el seu banc, ¿vol una TV, un equip de cinema a casa, un viatge a Freedonia…? —I un rave? —Què? —I un rave! —No, raves no. —Doncs a fer la mà.

—Mama, he fet un pastís. —Quina bona pinta. I quants colors. —Tasta’l. —Sap rar. —Tenia els meus dubtes si t’agrada la plastilina o no. —Què sàpigues que no. No m’agrada gens. Vomitaré. No cuinis més. —El porto a provar al papa, potser és cosa teva això del mal gust.