Entrades

LA SALA D'ESPERA.

—Bon dia, nom i cognoms? —Bon dia, Eric Bull Pou, amb accent obert a la “a”. —Molt bé, ja pot anar a la saleta d’espera i aviat el cridaran. —Qui? —Qui què? —Qui em cridarà?, un familiar meu, vostè, un robot, un os rentador? —El metge. —I per què es diu saleta d’espera? —Es diu saleta d’espera per què hom s’espera que el metge el cridi per passar a la consulta, i ser atès per ell. —Em sembla molt bé aquesta sala, però crec que jo passo d’esperar, és més no vull ser atès pel metge. Tinc feina. —Doncs tenim un problema si el que insinua és no fer espera i colar-se a la consulta. —Però a mi me la bufa, la saleta, el metge i la consulta. —Abans que surti del taulell i li foti d’hòsties, digui'm quin és el seu problema, si us plau. —Cap problema. A mi el meu cap m’ha dit que vinguí a aquest CAP a resoldre una avaria del WC del primer pis i vostè em demana el nom, em fa esperar a una saleta i vol que em visiti un metge que no conec. —El WC es troba al fons a l...

ELS NOMS DELS GOSSOS.

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

CÀRIES A LES OÏDES.

—Bon dia. —Bona tarda. —Avui tinc dentista. —Jo tinc macarrons. —Crec que només és una càries. —Jo no crec, soc ateu. —El que més em molesta, és veure la cara del dentista a dos dits de la meva. A part de la punxada de l’anestèsia, clar. —Ahir vaig tenir una punxada a la roda de la bici. —Doncs res, un plaer haver-te vist, vaig a cal dentista. —I jo a l’otorrinolaringòleg, fa dies que no sento molt bé. —Bon dia. —Bona tarda.

EM SEGUEIXEN.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.