El tiquis d'en Toni Cano.

 —Os pedrer!, quant de temps! He vist a una nena al parc que m'ha recordat a tu. Té la teva cara. —Sí, a vegades la hi deixo. Què fas per aquí, fa anys que no sé res de tu. T’has mudat? —Cada dia em canvio la roba interior. —I aquest gos?, és teu o l'acabes de robar? —És meu. Ja tornem a casa. Hem jugat una mica al parc. —Al Trivial? —Li llenço la pilota i me la torna. —Com un jugador de beisbol? —A veure si quedem un dia i fem un cafè o alguna cosa. —Aquesta és la típica frase que es diu i no quedes mai. —M’alegro de veure’t. —Això és mentida. Des de l'escola que m’has tingut enveja. —Doncs ja ens veiem. —Aquesta frase està bé, m’agradi o no, si vius pel barri ens n'anirem veient. I espero que no em saludis. Que cadascú faci la seva. —Doncs res, que vagi bé. —A tu no. Però al gos sí.

—Hola, amor com ha anat el dia? —Bé. —Què has menjat per a dinar? —Sopa de pi, mandonguilles de roure i de postres un gelat de branca de llimoner. Per beure saba. —Has tornat a dinar a l’IKEA, oi? —Com ho saps? —Per d’escuradents que tens entre les dents.

—Ahir vaig veure al teu marit agafat de la mà d’un altre home. —No era ell. —Sí que ho era. —No ets la primera persona que m’ho diu. Es veu que hi ha un home que s’assembla molt a ell. —A veure, la cara de babau del teu marit és inconfusible. Era ell. —No. —Sí. —Doncs el vaig cridar pel seu nom i es va girar, em va saludar i va preguntar pels meus dos fills dient els seus noms. —Som milions de persones al planeta, tots tenim un doble en aquest món. Són casualitats. O alguna cosa d’un portal en el temps, jo què sé. —I es van acomiadar del seu company fent-se un petonet als llavis. —Què insinues del meu home? Ell té una piga a la titola, aquesta persona la tenia? —No, bé, no ho sé. Jo estava segura que era ell, però això de la piga... —Canviem de tema, l’altre dia vaig veure al teu marit a un bar fent un petó amb llengua a la secretaria de l’escola. —No era ell.