El tiquis d'en Toni Cano.

 —Bona nit, inspector, veig que era al llit quan li he trucat. —Com ho sap? —Vesteix pijama. —Què tenim? —Al menjador un mort a terra i a la cuina pizza a la taula i cervesa a la nevera. Ha trigat molt a venir. —Aparcar a prop d’aquí és un infern. —Aparqui a la porta de l’edifici com fan els polis de les pel·lícules. A veure, les finestres i la porta d’entrada del pis no estan forçades, segurament va deixar entrar a l’assassí. El coneixia. —De què? —Del pàdel, del club de swingers, del curs de ceràmica...jo què sé. —Heu interrogat als veïns, als familiars? —Hem interrogat als veïns i als familiars del mort, només ens falta als familiars dels veïns i als familiars dels familiars dels veïns i jo crec que ho deixaria aquí. —I el mòbil? —Doncs el tinc ocupat al 98 %. Respecte al mòbil de l’assassinat pot ser: amor, sexe, diners, poder... quin fangar, que et mati un conegut. —Cert. Perquè amb un desconegut et pots defensar lluitant a mort si cal, però amb un co...

—Fill, què fas a la teulada? —Vull llençar-me de boca i trencar-me les dents, així la fada de les dents em portarà un mòbil. —Però si no t’han sortit totes les dents, pensa que també pots trencar-te algun os. —Doncs un mòbil i una tauleta. —I si et trenques el cap? —Un mòbil, una tauleta i una Play. —Saps que les dents han de caure per si soles, oi? —No puc esperar, posa’t a un costat que vaig. —Espera. Baixa d’aquí. Els papis ja et comprem el mòbil, la tauleta i la Play. —Gràcies, quan em caigui una dent de manera natural, la fada em pot portar una paga setmanal? —Prou d’extorsió!, només tens cinc anys! —Ostres, ni que fóssiu vosaltres la fada de les dents.

—Anem a euro Disney aquest estiu? —Ja vam anar quan tenies tres mesos. —Però no em vaig adonar de res. —El viatge a euro Disney de la família ja està fet. —Però si el fem ara té més lògica. Tinc alçada per poder pujar a les atraccions. —I tens fotos amb el Mickey Mouse i amb una de les princeses Disney que hi havia per allà, bé, després ens van dir que no era una princesa, que era una guiri espaterrant fent un passeig amb poca roba. Fins i tot el teu pare es va fotografiar amb ella, pobret. —Podem anar a Finlàndia a veure el poble d’en Pare Noel? —Aquí vam anar quan tenies nou mesos. Recordes el teu mal d’oïda? Quins plors, i el Pare Noel ens va donar unes gotes fetes per la seva dona per curar-te. Feia molt de fred, oi? —I jo què sé!, no me’n recordo de res!!