EL VELL CONEGUT.

 —Os pedrer!, quant de temps! He vist a una nena al parc que m'ha recordat a tu. Té la teva cara.

—Sí, a vegades la hi deixo. Què fas per aquí, fa anys que no sé res de tu. T’has mudat?

—Cada dia em canvio la roba interior.

—I aquest gos?, és teu o l'acabes de robar?

—És meu. Ja tornem a casa. Hem jugat una mica al parc.

—Al Trivial?

—Li llenço la pilota i me la torna.

—Com un jugador de beisbol?

—A veure si quedem un dia i fem un cafè o alguna cosa.

—Aquesta és la típica frase que es diu i no quedes mai.

—M’alegro de veure’t.

—Això és mentida. Des de l'escola que m’has tingut enveja.

—Doncs ja ens veiem.

—Aquesta frase està bé, m’agradi o no, si vius pel barri ens n'anirem veient. I espero que no em saludis. Que cadascú faci la seva.

—Doncs res, que vagi bé.

—A tu no. Però al gos sí.