El tiquis d'en Toni Cano.

—M’he comprat un peix. —Per sopar? —El baixo tres cops al dia al carrer dins d’una bossa amb aigua per fer les seves necessitats. —Si llences una pilota la va a buscar? —No li agrada sortir de l’aigua. Es posa nerviós. —Si no jugueu a pilota, a què jugueu?, al parxís? Anem a fer unes cerveses i unes gambes salades? —No. Ja no menjo res que vingui del mar. —Ets com el meu oncle, d'ençà que té gos, no el menja. Com et canvia la vida una mascota, eh? —Sí.

—Mira que he comprat. Uns peixos de color taronja i una peixera de plàstic. —Què? —No trobes el menjador una mica trist, amb uns peixos es veurà diferent. —Però... —No et preocupis, no s'ha de cuinar res, amb unes boletes ja mengen i l'aigua es canvia cada dos dies. —Peixos?, però sí que són avorrits. —Home, no són igual d'agraïts com un gos, però pots tocar la peixera amb el dit i veure com es mouen. —Patètic. I quan anem de vacances quinze dies te'ls penses emportar a dins d'una carmanyola de plàstic amb una mica d'aigua? —No. Els podem portar a algun lloc els cuidin. —O sigui, a casa dels meus pares. —Mira, bona idea. —Et passarà com a les plantes. La que tenim al costat de l'ordinador ni la regues ni res. —Allò és un cactus!