El tiquis d'en Toni Cano.

—Senyor, miri de portar al seu gos lligat. Cada cop que em veu en bicicleta em persegueix fins que arribo a casa. —I gràcies al fet que el persegueix... —... vaig més de pressa. —I... —... perdo més calories. —I si s’atura... —... em mossega el turmell. —Per això... —... no he d’afluixar el ritme. —I després d’una setmana de persecucions... —... he perdut pes. —Què és... —... una de les meves finalitats d’anar en bici. —Llavors... —... gràcies al seu gos estic en forma. —Doncs aclarit tot, munta de nou a la bicicleta que el meu gos s’està posant nerviós i el vull deslligar.

-Arribes tard. -Aquesta vegada només quaranta minuts. -Et podries comprar una bici. -No sé anar en bici. -Compra una estàtica. -Psss -Un cop sàpigues com va et canvies a una amb rodes. -Vols prendre alguna cosa? -M'he pres tres cafès mentre t'esperava. -Doncs sí que t'agrada el cafè. -M'agrada més la gent puntual. -Saps que em passa?, tampoc porto rellotge. Per això arribo sempre tard. -Compra't un. -Un rellotge estàtic?

Sorpresa a urgències de l'Hospital de Figueres quan va arribar T.M amb un colló a uns tres centímetres pel damunt del turmell esquerre. Una infermera va dir: "en un principi ens vam trencar a riure però al veure el patiment de l'home vam començar a fer la nostra feina". El dissabte al matí en T.M va sortir a fer una volta en bicicleta, a l'aturar-se per beure aigua d'una font va notar que un dels seus collons no era a lloc. Un dels metges que el va tractar va dir: "Bé, que algú vingui amb un colló pujat o fins i tot els dos, és més normal, però que baixi i tant?, no gaire". Un equip de metges el va tractar a quiròfan i amb un martell van donar cops i cops fins que van pujar el testicle per la cama fins a col·locar-lo a la bossa dels collons.