El tiquis d'en Toni Cano.

—Avi, acabo d’escriure un llibre. —Bufa!, felicitats per a la teva contribució a la cultura. No és fàcil escriure un llibre i menys a la teva edat. Quan jo era adolescent, com tu, vaig participar en un concurs de poesies i... —He trigat només tres minuts a escriure’l, gràcies a la IA. —Massa bonic ho pintaves. L’ésser humà se'n va en orris. Puja una generació d’estúpids, arrossegada pel mínim esforç i la falta de talent. T’estic parlant, deixa de mirar el mòbil!! —En aquests moments, que em dones la tabarra i que no t’escolto, el llibre és èxit de vendes i els guanys considerables. Et puc comprar la casa que t’agrada. —La casa pot tenir piscina? —I un parc d’atraccions si vols. —Doncs ben mirat, potser tens talent, i de què va el llibre? —Ni puta idea, vaig posar tres paraules a l’atzar a una app que eren: paté, colze i tirolina i en un instant ja tenia un llibre escrit de cent pàgines, en diferents idiomes, imprès i també en format de llibre electrònic. —Brutal...

—Bon dia, nom i cognoms? —Bon dia, Eric Bull Pou, amb accent obert a la “a”. —Molt bé, ja pot anar a la saleta d’espera i aviat el cridaran. —Qui? —Qui què? —Qui em cridarà?, un familiar meu, vostè, un robot, un os rentador? —El metge. —I per què es diu saleta d’espera? —Es diu saleta d’espera per què hom s’espera que el metge el cridi per passar a la consulta, i ser atès per ell. —Em sembla molt bé aquesta sala, però crec que jo passo d’esperar, és més no vull ser atès pel metge. Tinc feina. —Doncs tenim un problema si el que insinua és no fer espera i colar-se a la consulta. —Però a mi me la bufa, la saleta, el metge i la consulta. —Abans que surti del taulell i li foti d’hòsties, digui'm quin és el seu problema, si us plau. —Cap problema. A mi el meu cap m’ha dit que vinguí a aquest CAP a resoldre una avaria del WC del primer pis i vostè em demana el nom, em fa esperar a una saleta i vol que em visiti un metge que no conec. —El WC es troba al fons a l...

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

—Bon dia. —Bona tarda. —Avui tinc dentista. —Jo tinc macarrons. —Crec que només és una càries. —Jo no crec, soc ateu. —El que més em molesta, és veure la cara del dentista a dos dits de la meva. A part de la punxada de l’anestèsia, clar. —Ahir vaig tenir una punxada a la roda de la bici. —Doncs res, un plaer haver-te vist, vaig a cal dentista. —I jo a l’otorrinolaringòleg, fa dies que no sento molt bé. —Bon dia. —Bona tarda.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.

—Fem un entrepà al bar? —Entrepà no! —Per què? —Mai li he explicat això a ningú, quan era petit, em va mossegar a la mà un entrepà de botifarra d’ou i des de llavors, no en vull saber res d’entrepans. —I unes tapetes amb un bon vi? —Quantes? —Quantes què? —Quantes tapetes. —Les que càpiguen a la taula. —I si quedem per dinar, però cadascú ja ve dinat de casa seva? —Fem un cafè i passem del dinar. —Jo després de les quatre no prenc cafè. —Què passa si el prens després de les quatre?, explotes? —No, a la nit no puc dormir. —Doncs pren-te una infusió o un got d’aigua o deixem el tema del bar i anem a comprar una bossa de gominoles i les mengem asseguts a un banc del parc. —A veure, les tapes no em van bé per què he de fer dieta pel meu colesterol, el vi és dolent en combinació amb les quaranta pastilles diàries, el cafè em va malament pel cor i la son, tinc molt alt el sucre a la sang, i a més, dos paios de noranta-dos i noranta-sis anys menjant una bossa de ll...

—Al final li heu comprat el telèfon mòbil a la vostra filla? —No. Hem tingut la sort de trobar al traster un revòlver i una bala, que eren del meu avi, de quan era maqui, i es passa el temps a la seva habitació jugant a la ruleta russa. —Doncs té molta sort si encara és viva. —Està tan entretinguda, que ja no dona la pallissa amb el tema del mòbil. —Per molts anys, és fantàstic. —Aquest divendres, té una festa de pijames a casa. Suposo que després de les pizzes jugaran totes. —Recordo que em vas dir, que veu intentar que s’aficionés a un esport, als còmics, a aprendre a tocar un instrument musical, papiroflèxia i res. —Mira, es pot passar hores al dia jugant amb el revòlver i menjant llaminadures. —Ara que ho penso, no creieu que és una mica perillós? —Ja li hem dit, si no deixa de menjar dolç, acabarà de cap al dentista. —Sap el que passaria si encerta la bala? —Sí, li hem dit moltes vegades, però arriba un punt que ja no pots estar les vint-i-quatre hores del di...

— Què, el teu viatge per Austràlia?, vas anar a l’Òpera de Sydney?, i al Parc de Kakadu?, com són les platges de Tasmània i Melbourne?, anaves en mitjons i xancletes?, i els aborígens què?, és bo el barramundi al forn?, t’has fet fotos a l’estàtua d’en Bon Scott? De tota aquesta experiència, què és el que et va deixar els ulls com taronges? —Un cangur. El primer dia u n cangur em va fotre una pallissa quan volia fer-me una selfie amb ell. Vaig passar els dies de vacances a un hospital.

—Bon dia. —Bon dia, què volia? —Doncs un mini tornavís. —Un mini tornavís i? —I ja està, només vull un mini tornavís. —Està de broma? —No, mai faig bromes i tampoc explico acudits. La família em diu que soc el ranci del clan. —Entra en una tenda de quatre-cents metres quadrats, amb tota mena d’eines, aparells, màquines... i només vol un mini tornavís de merda? —Sí, no em cal res més. —Però ja que és aquí, aprofiti i compri més coses. —Un mini tornavís i punt. No és tan difícil d’entendre. —Sap el que és el mercat de segona mà?, compri coses i les ven a menys preu. —Però, per què collons he de comprar coses que no necessito? —Per vendre-les i recuperar diners. La gent posa a la venda coses que ja no fa servir o que no vol. I les ven a un preu raonable, si es vol desfer d’elles o més cares que el preu inicial, si hi ha una gran demanda i poques unitats en el món. —Vull un mini tornavís. —I? —Uf, un tallagespa, un grup electrogen amb motor de gasolina, dues...

—Cambrer, es recorda de mi? —I tant, fa dos dies que està assegut a la mateixa taula. —Dos dies esperant el meu plat combinat. —Òndia, vostè és el del número 4. —Miri, ja no vull la comanda, em torna a portar la carta? —Li va bé el set d’ors? —Què em recomana? —Doncs una bosseta de patates xips, per què a la cuina anem de bòlit. —Feu pizzes? —Sí, amb les mans. —Doncs una hawaiana gran. —Com vol a la hawaiana, gran d’edat o de mida? —Amb molta pinya i un ukulele. —No ens queda pinya. —Improvisi, posi Nocilla, cigrons... —Crec que tenim un peix globus de fa temps, si vol li poso al damunt. —I una altra cosa, no hi ha paper al lavabo i he hagut de netejar-me amb l’escombreta. —Doncs ho podia fer amb els seus mitjons i després els llença a la brossa, per un cop a la vida no passa res. —Prenc nota.

— Perdoni, però la seva nena ha llençat sorra als ulls de la meva. — Són coses de nenes. — Per això com són coses de nenes no li faig jo a vostè, encara que tinc ganes. — Fem una cosa, que la seva nena li llenci pedres al cap de la meva i així estan en paus. —La meva filla té  molt mala punteria. —Tal vegada  necessita ulleres. — A l’escola ens han dit que sí que necessita ulleres, però passem de comprar-les. Entre les extraescolars, els bràquets i el logopeda ens deixem molts diners. — Doncs que li pegui amb un pal al cap. — Seria com intentar pegar a una pinyata farcida de dolços al llarg de dos dies sencers i ni tan sols tocar-la. El que seria bo és que li digués a la seva, que no ho torni a fer si us plau. — És inútil —La seva filla ? — No ens fa gens de cas. Ara quan arribem a casa, tindrem una baralla per ficar-la a la dutxa. — I donar-la en adopció? — Fa dos anys que la tinc a una web de segona mà i ningú pregunta per ella. — Desitjo que demà...

 —Algú em va dir una vegada que tocar a una embarassada donava sort. —Això diuen. —A mi no m’ha portat pas. —Però li vas demanar permís abans de tocar-la, oi? —Sí, sí. —Llavors? —Li vaig tocar el cul i em va fotre un bolet amb la mà oberta al front, el marit un cop de puny al nas, el fill gran un cop de peu als ous i l’àvia em va esgarrapar la cara. —Però a part d’això, com et va canviar la vida? —Un cop a l’hospital em van fer unes proves i van trobar una malaltia incurable. —Ja veig que en qüestió de salut no vas tenir sort i amb els diners? —Em van denunciar i vaig pagar moltes monedes. —I l’amor? —La meva dona em va deixar quan se'n va assabentar què vaig tocar un cul que no era el seu. —I en el joc, sort en el joc? —Des de llavors no guanyo mai al trivial. —Si tornes a tocar a una embarassada, li demanes permís i li toques la panxa amb cura, la panxa. —Pel que em queda de vida, no penso tocar a cap més embarassada, ni tan sols amb un bastó. —P...

—Després de dues hores caminant per la muntanya, per què ens aturem davant d’aquestes quatre pedres mal posades?, no em diguis que vols descansar un altre cop? —Ens aturem aquí per explicar-te que aquestes pedres eren part d’una ermita del segle II, on Jesús va passar unes vacances. I en aquella pedra grossa, al costat de la tifa de vaca, va seure per tallar-se les ungles dels peus. —L’ermita era del segle II? —Sí. —Però ell ja era mort. —Jesús tenia poders no?, ja que si caminava per l’aigua, multiplicava pizzes, per què no va passar unes vacances aquí? —Pans. —Què? —Multiplicava pans. —Un cop acabada la seva estança en aquesta ermita, va anar un parell de setmanes a casa d’una família irlandesa, per practicar el seu anglès. —Ostres, doncs no sabia res d’aquesta història. Jo pensava que ens havíem aturat aquí per parlar d’aquell arbre. —Què passa amb aquell arbre? —No ho saps?, d’una gran branca d’aquell arbre, en Geppetto va fer a Pinotxo. —Déu n'hi do!

—Òndia, quant de temps sense veure't! —Sí. —Veig que t'has tallat els cabells, agafat pes i comprat una moto. —És que estic en un moment a la meva vida que... —No em ratllis, adeu. —Fem una cervesa? —Què no!, adeu.

  —Mama, vaig al parc amb els col·legues. —A fer què? —A mirar coses en els nostres telèfons i beure begudes energètiques. —I per què no portes una pilota? —La pilota té wifi? —Sí, en els collons. —Si no té wifi, per què la volem? —Per fer una mica d'esport. —Es pot jugar a pilota i mirar el mòbil a la vegada? —No. —Doncs et faig saber, que de vegades juguem a esports en línia, el que vol dir que ho fem mirant el mòbil i sense suar una gota. —La culpa és meva per comprar-te un telèfon amb deu anys. —Si l’haguessis robat i no comprat, t’hauria sortit més barat. —Prenc nota per l’any vinent, quan el teu germà en faci els deu i demani un.

—Cambrer, tinc una mosca al plat! —Doncs l'aparta. —He demanat crema de xampinyons i no crema de xampinyons amb una mosca. —A mi quan em posen pebrot a l'amanida l'aparto, no m'agrada. No veig el problema. —Això és fastigós, no penso pagar el menú, encara més, no penso tornar a aquest restaurant. —No vol la mosca?, no vol la mosca?!!!, porti el plat, ara li duc una crema de xampinyons sense mosca. A l'Àfrica l'enviava jo, amb vuitanta mosques les vint-i-quatre hores al dia, assetjant la seva boca. Què sàpiga que perd una oportunitat. —De què? —De menjar-se una mosca i saber a què sap. —Les mosques es posen a les merdes, quin sabor pot tenir una mosca?, eh? —No ho sé, m'ho podria haver dit vostè.

—Mira amor meu el que diu la revista: “ Fer una abraçada a un arbre és bo per la salut”. —Que bé. —Podríem baixar al parc i fer unes abraçades als arbres! —Cuqui, estic en pijama i falten deu minuts perquè comenci el partit. —Ja no fem res junts, te n'adones? —Demà si vols anem a comprar un bonsai i li fas els petons que vulguis. —Abans no eres tan esquerp amb mi. —Fer una abraçada a un arbre?, a un arbre mullat de pis de gos? —Doncs aniré sola, com vaig a tot arreu. —Collons, per un puto arbre!, serem els pallassos del barri. Ara agafo la jaqueta i anem al parc a fer unes abrasades, però ràpid, no vull que ens vegi ningú. —Gràcies, amor! Espera que agafi el mòbil per fer unes fotos, així les penjo a les xarxes.

—Estimat, gràcies per les flors!! —Quines flors? —Les que m’has enviat aquest matí a la feina. —Jo no he enviat res. —No? Ja m'estranyava. Doncs seran d'un admirador secret. Mira que diu la targeta: “Et necessito tant com respirar”. —Deixa'm veure. —M'he posat molt contenta! —Això no és tinta. Està escrit amb sang. S’ha de denunciar a la policia!!! —Si clar, per a una persona que li interesso, el vols denunciar. —Això és seriós. Algú t’ha seguit aquests dies pel carrer? Et truquen i no parlen i només volen escoltar la teva veu? —No. Potser és un artista modern i experimenta amb la seva imaginació. —Ningú et mira diferent on treballes? —El becari. És borni.

—Doctor, ahir em vaig atipar. —No m'interessa. —I vint minuts després em va començar a fer mal la panxa i vaig vomitar. —Això m'interessa. Què va menjar? —Caragols amb una salsa que... —De salsa no sé res. Soc més de jazz. —Vaig anar a un restaurant de muntanya i... —Això no m'interessa. —... i em vaig fotre uns dotze mil caragols. —Prengui això cada vuit hores durant dos anys i begui molta aigua. —No tinc set. —I vigili amb els caragols. —Les closques estan boníssimes, doctor.