RESTAURACIÓ DE DISSENY.
—Hola, benvingut, vol alguna cosa?
—La pau al
món.
—I per beure?
—El que fan a
la tele ja està bé. Porta unes patates braves amb la salsa al costat, si us
plau.
—Quina salsa?
—No sé
allioli, quètxup, maonesa... qualsevol d’aquestes em va bé.
—Nosaltres no
posem salsa a les patates. Posem nata. És casolana. Les patates no. Es fan
soles a l’hort, només les cuinem.
—Impressionant.
M’havien dit que aquí es menjava bé i em trobo que poseu nata a les braves. No
vull pensar com feu les paelles.
—Amb pèsols.
—Però si la
paella porta arròs.
—Nosaltres en comptes d'arròs, les fem amb pèsols, amb les seves gambes, cloïsses i tota la
pesca.
—Doncs no li
digueu paella.
—Li diem com
ens surt dels collons!, és seu el restaurant?, la seva mare és la cuinera?, treballa
aquí?, vostè paga el lloguer i les despeses del restaurant?
—Miri jove, no
he vingut a fotre hòsties. No vull les patates. Em pots fer un entrepà de
truita a la francesa?, crec que no és tan difícil de fer. El pa és pa de
veritat?
—Sí. Una baguet.
—Bé. I la
truita és d’ou.
—Sí.
—Bé. Sembla
que ens entenem.
—Voldrà un tros
d’ou o tot sencer?
—Ja hi som.
Per què un tros d’ou?
—L’ou és
d’estruç.