El tiquis d'en Toni Cano.

— Perdoni, però la seva nena ha llençat sorra als ulls de la meva. — Són coses de nenes. — Per això com són coses de nenes no li faig jo a vostè, encara que tinc ganes. — Fem una cosa, que la seva nena li llenci pedres al cap de la meva i així estan en paus. —La meva filla té  molt mala punteria. —Tal vegada  necessita ulleres. — A l’escola ens han dit que sí que necessita ulleres, però passem de comprar-les. Entre les extraescolars, els bràquets i el logopeda ens deixem molts diners. — Doncs que li pegui amb un pal al cap. — Seria com intentar pegar a una pinyata farcida de dolços al llarg de dos dies sencers i ni tan sols tocar-la. El que seria bo és que li digués a la seva, que no ho torni a fer si us plau. — És inútil —La seva filla ? — No ens fa gens de cas. Ara quan arribem a casa, tindrem una baralla per ficar-la a la dutxa. — I donar-la en adopció? — Fa dos anys que la tinc a una web de segona mà i ningú pregunta per ella. — Desitjo que demà...

—Papa vaig al parc amb els col·legues. —A fer què? —A mirar coses en els nostres telèfons. —I per què no portes una pilota? —La pilota té wifi? —Sí. En els collons. —Si no té wifi... Per què volem una pilota? —Per jugar i fer una mica d'esport. —Es pot jugar i mirar el mòbil a la vegada? —D'acord, no baixis la pilota. Tinc una idea. Podeu comprar un allargament que vagi de l'endoll de casa al mòdem i baixar-lo a la plaça. —Estàs boig papa? —Home!, el meu fill té una mica de seny. —I si un ciclista ensopega amb el cable i es fa mal? Però... Deixa que pensi... Es podria fixar a terra amb cinta transparent adhesiva. M'agrada la teva idea! —Babau perdut.