El tiquis d'en Toni Cano.

—Fill, què fas a la teulada? —Vull llençar-me de boca i trencar-me les dents, així la fada de les dents em portarà un mòbil. —Però si no t’han sortit totes les dents, pensa que també pots trencar-te algun os. —Doncs un mòbil i una tauleta. —I si et trenques el cap? —Un mòbil, una tauleta i una Play. —Saps que les dents han de caure per si soles, oi? —No puc esperar, posa’t a un costat que vaig. —Espera. Baixa d’aquí. Els papis ja et comprem el mòbil, la tauleta i la Play. —Gràcies, quan em caigui una dent de manera natural, la fada em pot portar una paga setmanal? —Prou d’extorsió!, només tens cinc anys! —Ostres, ni que fóssiu vosaltres la fada de les dents.

—Anem a euro Disney aquest estiu? —Ja vam anar quan tenies tres mesos. —Però no em vaig adonar de res. —El viatge a euro Disney de la família ja està fet. —Però si el fem ara té més lògica. Tinc alçada per poder pujar a les atraccions. —I tens fotos amb el Mickey Mouse i amb una de les princeses Disney que hi havia per allà, bé, després ens van dir que no era una princesa, que era una guiri espaterrant fent un passeig amb poca roba. Fins i tot el teu pare es va fotografiar amb ella, pobret. —Podem anar a Finlàndia a veure el poble d’en Pare Noel? —Aquí vam anar quan tenies nou mesos. Recordes el teu mal d’oïda? Quins plors, i el Pare Noel ens va donar unes gotes fetes per la seva dona per curar-te. Feia molt de fred, oi? —I jo què sé!, no me’n recordo de res!!

—Hola, bones, soc la seva companyia telefònica, ¿vol una alarma, una assegurança mèdica, una aspiradora, un…? —Tenen tomàquets? —Què? —Que si tenen tomàquets? —No —Doncs no vull res, gràcies. —Hola, soc el seu banc, ¿vol una TV, un equip de cinema a casa, un viatge a Freedonia…? —I un rave? —Què? —I un rave! —No, raves no. —Doncs a fer la mà.

—Senyor, miri de portar al seu gos lligat. Cada cop que em veu en bicicleta em persegueix fins que arribo a casa. —I gràcies al fet que el persegueix... —... vaig més de pressa. —I... —... perdo més calories. —I si s’atura... —... em mossega el turmell. —Per això... —... no he d’afluixar el ritme. —I després d’una setmana de persecucions... —... he perdut pes. —Què és... —... una de les meves finalitats d’anar en bici. —Llavors... —... gràcies al seu gos estic en forma. —Doncs aclarit tot, munta de nou a la bicicleta que el meu gos s’està posant nerviós i el vull deslligar.

—Iaia, és veritat que si fas molt d’aquagym et transformes en una sirena? —Qui t’ha dit això? —El papa. —Quin tros d’ase. —T’has convertit en una sirena?, coneixes a alguna sirena? —No. —Doncs quina merda l'aquagym no? —L’aquagym és molt divertit i les sirenes no existeixen. —No?, ostres quan li digui al papa. —Digues-li també què és idiota.

—Perdoni!, vostè és metge?, ho és?, la meva dona ha trencat aigües, està donant a llum al cotxe! —Ostres!, aigua, llum i de gas com va? —Algun pet s’ha tirat. És metge, infermer, veterinari o bruixot?, necessitem ajuda! —Soc mecànic. Puc arreglar qualsevol motor. Crec que puc ajudar. —Vingui amb mi, gràcies. —Quina pudor que fa el seu cotxe, i els seients estan mullats. I aquesta sang?, són assassins? —Tot això és cosa de la meva dona. Miri, ja es veu el caparronet! —Ara torno, vaig al meu cotxe per una clau anglesa per treure’l de dins de sa mare, però no tinc una tan gran. Millor porto un rossinyol per fer palanca. —Gràcies, no trigui. —Li pot dir a la seva dona que no cridi tant?, quan jo vaig néixer no recordo sentir a ma mare fotre crits. —En aquests moments és millor no dir-li res, cregui’m. Miri ja ha sortit el cap! —L’estiro amb força amb les dues mans i surt la resta, no pateixi. Ja està! —Ostres té la titola molt amunt i és molt llarga. —No es preocu...

—Hòstia puta! —Què passa? —Què és això? —Els meus peus. —Quant fa que no es visita amb un podòleg? —Mai. —Hauré de treure aquests calls amb una moto serra. —No els tiri!, els pot guardar a un taper?, així tinc sopar. —Quina feinada que m’espera. —Contracti gent. —M’ha de deixar els peus una setmana. —Cap problema, una cosa, no em faci pessigolles a la planta dels peus, no m’agrada. —Apuntat queda. —Gràcies.

— Mama, anem al parc? —I tant, anem ja!, necessites sortir de casa. Ets insuportable fill. No puc més. Em tens fregida. — M’agafo un ganivet de cuina. — Què? — Ahir la colla vam quedar que jugaríem als assassins en sèrie. — Tu no portes cap ganivet. — Imagina que soc l’únic que no el porta, a qui creus que aniran a buscar per matar-lo? — Si ets ràpid i intel·ligent trobaràs un bon amagatall fins que acabi el joc. — Mami, si us plau, deixa’m portar un ganivet. Quan arribem a casa et prometo que el netejo de la sang. — I per què no jugueu a bàsquet? — Has vist algun partit de bàsquet on els jugadors portin ganivets? — Mira, no em ratllis més, agafa un ganivet gran i deixa-me’l que l’esmolo una mica. I quan tornem cap a la dutxa, sopar i a dormir. —I si no torno? —El teu pare i jo estalviarem més diners al mes, tindrem més temps lliure i menys maldecaps.

—Fan Pilates? —Aquí només es fa ioga. —Jo vull fer Pilates. —Molt bé i jo pònting, però aquí no es fa.  Si vol, pot fer una classe gratis de ioga i si li agrada, s’apunta pagant una quota. —És que jo vull fer Pilates. —No. —Doncs faig una queixa per escrit. Em dona un formulari i un boli, si us plau? —Aquí té el formulari, el bolígraf només els hi donem als usuaris. —Si em faig usuari d’aquest taller de ioga, tinc un boli amb el seu logo i puc omplir la queixa? —Sí. I un cop hagi omplert la queixa es pot donar de baixa i quedar-se el boli si vol. —Doncs em dono d’alta, aquí té tota la informació que necessita, omplo el paper i em dono de baixa. —Molt bé. —Doncs ja ho tenim. Moltes gràcies per la seva paciència i tranquil·litat. Sort que fan ioga i no mortal combat. Ja seria a terra ple de sang. —Gràcies a vostè. Per cert, a uns vint metres d’aquí fan Pilates, esnòrquel i billar. —Moltes gràcies, cap allà que vaig.

—Hola, benvingut, vol alguna cosa? —La pau al món. —I per beure? —El que fan a la tele ja està bé. Porta unes patates braves amb la salsa al costat, si us plau. —Quina salsa? —No sé allioli, quètxup, maonesa... qualsevol d’aquestes em va bé. —Nosaltres no posem salsa a les patates. Posem nata. És casolana. Les patates no. Es fan soles a l’hort, només les cuinem. —Impressionant. M’havien dit que aquí es menjava bé i em trobo que poseu nata a les braves. No vull pensar com feu les paelles. —Amb pèsols. —Però si la paella porta arròs. —Nosaltres en comptes d'arròs, les fem amb pèsols, amb les seves gambes, cloïsses i tota la pesca. —Doncs no li digueu paella. —Li diem com ens surt dels collons!, és seu el restaurant?, la seva mare és la cuinera?, treballa aquí?, vostè paga el lloguer i les despeses del restaurant? —Miri jove, no he vingut a fotre hòsties. No vull les patates. Em pots fer un entrepà de truita a la francesa?, crec que no és tan difícil de fer. ...

—Mama, han obert un dojo de karate al barri! —Molt bé!, vols apuntar-te? Així deixes d’hostiar al teu germà tota l’estona. —He anat a informar-me i m’han regalat una samarreta amb el seu logo. És una obra d'una construcció, crec que el temple Senso-ji. —Com es diu el dojo? —Obra Kai. —Tu no t'apuntes. Són violents i mentiders. Faran de tu una mala persona. No has vist la sèrie? —Però, si no té res a veure amb la sèrie, ho porta un matrimoni, ell es diu Ot Obrador, però li diuen Obra, i ella Kaity McBriant, abreviatura Kai, d’aquí ve el nom: Obra Kai. —No. —Però mami... —Ni mami ni hòsties. Et deixo que escalfis al teu germà de tant en tant i punt. Si obren un altre dojo, on el logo sigui un bonsai, i el sensei vengui cotxes, et pots apuntar sinó no. —No és just. —Vols veure com et dono un cop de peu a la cara fent la postura de la grua? —No.

—Avi, acabo d’escriure un llibre. —Bufa!, felicitats per a la teva contribució a la cultura. No és fàcil escriure un llibre i menys a la teva edat. Quan jo era adolescent, com tu, vaig participar en un concurs de poesies i... —He trigat només tres minuts a escriure’l, gràcies a la IA. —Massa bonic ho pintaves. L’ésser humà se'n va en orris. Puja una generació d’estúpids, arrossegada pel mínim esforç i la falta de talent. T’estic parlant, deixa de mirar el mòbil!! —En aquests moments, que em dones la tabarra i que no t’escolto, el llibre és èxit de vendes i els guanys considerables. Et puc comprar la casa que t’agrada. —La casa pot tenir piscina? —I un parc d’atraccions si vols. —Doncs ben mirat, potser tens talent, i de què va el llibre? —Ni puta idea, vaig posar tres paraules a l’atzar a una app que eren: paté, colze i tirolina i en un instant ja tenia un llibre escrit de cent pàgines, en diferents idiomes, imprès i també en format de llibre electrònic. —Brutal...

—Bon dia, nom i cognoms? —Bon dia, Eric Bull Pou, amb accent obert a la “a”. —Molt bé, ja pot anar a la saleta d’espera i aviat el cridaran. —Qui? —Qui què? —Qui em cridarà?, un familiar meu, vostè, un robot, un os rentador? —El metge. —I per què es diu saleta d’espera? —Es diu saleta d’espera per què hom s’espera que el metge el cridi per passar a la consulta, i ser atès per ell. —Em sembla molt bé aquesta sala, però crec que jo passo d’esperar, és més no vull ser atès pel metge. Tinc feina. —Doncs tenim un problema si el que insinua és no fer espera i colar-se a la consulta. —Però a mi me la bufa, la saleta, el metge i la consulta. —Abans que surti del taulell i li foti d’hòsties, digui'm quin és el seu problema, si us plau. —Cap problema. A mi el meu cap m’ha dit que vinguí a aquest CAP a resoldre una avaria del WC del primer pis i vostè em demana el nom, em fa esperar a una saleta i vol que em visiti un metge que no conec. —El WC es troba al fons a l...

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

—Bon dia. —Bona tarda. —Avui tinc dentista. —Jo tinc macarrons. —Crec que només és una càries. —Jo no crec, soc ateu. —El que més em molesta, és veure la cara del dentista a dos dits de la meva. A part de la punxada de l’anestèsia, clar. —Ahir vaig tenir una punxada a la roda de la bici. —Doncs res, un plaer haver-te vist, vaig a cal dentista. —I jo a l’otorrinolaringòleg, fa dies que no sento molt bé. —Bon dia. —Bona tarda.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.

—Fem un entrepà al bar? —Entrepà no! —Per què? —Mai li he explicat això a ningú, quan era petit, em va mossegar a la mà un entrepà de botifarra d’ou i des de llavors, no en vull saber res d’entrepans. —I unes tapetes amb un bon vi? —Quantes? —Quantes què? —Quantes tapetes. —Les que càpiguen a la taula. —I si quedem per dinar, però cadascú ja ve dinat de casa seva? —Fem un cafè i passem del dinar. —Jo després de les quatre no prenc cafè. —Què passa si el prens després de les quatre?, explotes? —No, a la nit no puc dormir. —Doncs pren-te una infusió o un got d’aigua o deixem el tema del bar i anem a comprar una bossa de gominoles i les mengem asseguts a un banc del parc. —A veure, les tapes no em van bé per què he de fer dieta pel meu colesterol, el vi és dolent en combinació amb les quaranta pastilles diàries, el cafè em va malament pel cor i la son, tinc molt alt el sucre a la sang, i a més, dos paios de noranta-dos i noranta-sis anys menjant una bossa de ll...

—Al final li heu comprat el telèfon mòbil a la vostra filla? —No. Hem tingut la sort de trobar al traster un revòlver i una bala, que eren del meu avi, de quan era maqui, i es passa el temps a la seva habitació jugant a la ruleta russa. —Doncs té molta sort si encara és viva. —Està tan entretinguda, que ja no dona la pallissa amb el tema del mòbil. —Per molts anys, és fantàstic. —Aquest divendres, té una festa de pijames a casa. Suposo que després de les pizzes jugaran totes. —Recordo que em vas dir, que veu intentar que s’aficionés a un esport, als còmics, a aprendre a tocar un instrument musical, papiroflèxia i res. —Mira, es pot passar hores al dia jugant amb el revòlver i menjant llaminadures. —Ara que ho penso, no creieu que és una mica perillós? —Ja li hem dit, si no deixa de menjar dolç, acabarà de cap al dentista. —Sap el que passaria si encerta la bala? —Sí, li hem dit moltes vegades, però arriba un punt que ja no pots estar les vint-i-quatre hores del di...

— Què, el teu viatge per Austràlia?, vas anar a l’Òpera de Sydney?, i al Parc de Kakadu?, com són les platges de Tasmània i Melbourne?, anaves en mitjons i xancletes?, i els aborígens què?, és bo el barramundi al forn?, t’has fet fotos a l’estàtua d’en Bon Scott? De tota aquesta experiència, què és el que et va deixar els ulls com taronges? —Un cangur. El primer dia u n cangur em va fotre una pallissa quan volia fer-me una selfie amb ell. Vaig passar els dies de vacances a un hospital.

—Bon dia. —Bon dia, què volia? —Doncs un mini tornavís. —Un mini tornavís i? —I ja està, només vull un mini tornavís. —Està de broma? —No, mai faig bromes i tampoc explico acudits. La família em diu que soc el ranci del clan. —Entra en una tenda de quatre-cents metres quadrats, amb tota mena d’eines, aparells, màquines... i només vol un mini tornavís de merda? —Sí, no em cal res més. —Però ja que és aquí, aprofiti i compri més coses. —Un mini tornavís i punt. No és tan difícil d’entendre. —Sap el que és el mercat de segona mà?, compri coses i les ven a menys preu. —Però, per què collons he de comprar coses que no necessito? —Per vendre-les i recuperar diners. La gent posa a la venda coses que ja no fa servir o que no vol. I les ven a un preu raonable, si es vol desfer d’elles o més cares que el preu inicial, si hi ha una gran demanda i poques unitats en el món. —Vull un mini tornavís. —I? —Uf, un tallagespa, un grup electrogen amb motor de gasolina, dues...