El tiquis d'en Toni Cano.

—Cambrer, tinc una mosca al plat! —Doncs l'aparta. —He demanat crema de xampinyons i no crema de xampinyons amb una mosca. —A mi quan em posen pebrot a l'amanida l'aparto, no m'agrada. No veig el problema. —Això és fastigós, no penso pagar el menú, encara més, no penso tornar a aquest restaurant. —No vol la mosca?, no vol la mosca?!!!, porti el plat, ara li duc una crema de xampinyons sense mosca. A l'Àfrica l'enviava jo, amb vuitanta mosques les vint-i-quatre hores al dia, assetjant la seva boca. Què sàpiga que perd una oportunitat. —De què? —De menjar-se una mosca i saber a què sap. —Les mosques es posen a les merdes, quin sabor pot tenir una mosca?, eh? —No ho sé, m'ho podria haver dit vostè.

—Mira amor meu el que diu la revista: “ Fer una abraçada a un arbre és bo per la salut”. —Que bé. —Podríem baixar al parc i fer unes abraçades als arbres! —Cuqui, estic en pijama i falten deu minuts perquè comenci el partit. —Ja no fem res junts, te n'adones? —Demà si vols anem a comprar un bonsai i li fas els petons que vulguis. —Abans no eres tan esquerp amb mi. —Fer una abraçada a un arbre?, a un arbre mullat de pis de gos? —Doncs aniré sola, com vaig a tot arreu. —Collons, per un puto arbre!, serem els pallassos del barri. Ara agafo la jaqueta i anem al parc a fer unes abrasades, però ràpid, no vull que ens vegi ningú. —Gràcies, amor! Espera que agafi el mòbil per fer unes fotos, així les penjo a les xarxes.

  — Quina samarreta més graciosa del Winnie de Po que portes! — Què Winnie de Po ni hòsties!, és la Hello Kittie!! — Vols prendre un gelat? — Ara no puc, faig tard a la visita amb l’astròleg. — Però no anaves a un psiquiatre? — Ja no. El meu problema té a veure amb els astres, ja saps aurores boreals i tot això. — I com va la teva addicció a les pantalles? — Molt millor. El meu avi em va regalar un taulell amb lletres escrites i un got. Em passo l’estona fent paraules amb un vas. Tot i que no estic del tot segur que sigui jo qui mou el got. — Quina sort. — No és sort. És trobar alguna cosa que t’entretingui. Que no et faci perdre el temps amb la tauleta tàctil.   — I de què parleu si es pot saber. — D’assassinats, el dimoni... coses d’aquestes. — Puc anar un dia a casa teva i preguntar coses de lettering? — Vine quan vulguis i exposa els teus dubtes, però no t’espantis si s’obren i tanquen portes, cauen prestatges o apareixen paraules amb sang a les parets. — Paraules amb lle...

—Estimat, gràcies per les flors!! —Quines flors? —Les que m’has enviat aquest matí a la feina. —Jo no he enviat res. —No? Ja m'estranyava. Doncs seran d'un admirador secret. Mira que diu la targeta: “Et necessito tant com respirar”. —Deixa'm veure. —M'he posat molt contenta! —Això no és tinta. Està escrit amb sang. S’ha de denunciar a la policia!!! —Si clar, per a una persona que li interesso, el vols denunciar. —Això és seriós. Algú t’ha seguit aquests dies pel carrer? Et truquen i no parlen i només volen escoltar la teva veu? —No. Potser és un artista modern i experimenta amb la seva imaginació. —Ningú et mira diferent on treballes? —El becari. És borni.

Poso música, agafo el plomell i a treure la pols. La pols d'un bloc que porta uns anys inactiu. Podria tancar-lo i començar un de nou?, podria però prefereixo reciclar-lo. El primer és donar-li un altre aire. Passa a dir-se El Tiquismiquis i deixa de banda El Caramel d'All i Oli . Doncs amb aquest nom he fet un altre bloc només de dibuix. El podeu visitar si voleu. A mi em fa molta gràcia, ara, potser per vosaltres és una puta merda. El Tiquismiquis continuarà la línia de l'antic però amb canvis considerables. Per cert sóc  Marx-ista . L'absurd m'agrada tant o més que els conguitos.