El tiquis d'en Toni Cano.

— Ara tinc un gat —I — Em fa companyia. — A molta gent la televisió els hi fa companyia. — Ho vaig intentar, però res. — L’has d'encendre. Parles  amb el gat ? — Sí. També l’acaricio sovint. — La meva àvia té una senyora de companyia, però no l’acaricia. —La senyora de companyia su rt de casa?, el meu gat no. — Surt sovint amb la meva àvia a treure diners del caixer.   Per cert, et gastes molts diners amb el gat? —El normal, menjar, veterinari, cortines, trencadisses vàries... —Doncs no sé el que  fa amb els diners la meva àvia, menja poquet, passa d’anar als metges i el piset el té com sempre.

-Quin gos més bonic. -No és un gos. És un gat. -Perdó. És que sóc daltònid. -A mi em passa el mateix amb els nens, no sé si són nois o noies, com sóc asmàtic. -És asmàtic? El meu oncle ho és també. Però fa vida normal. -Doncs ja coneix a dues persones asmàtiques. -I com és que surt a passejar amb un gat? No ho he vist mai. -Doncs sempre hi ha una primera vegada. -Com es diu el gat? -Miau. -Molt original! No li fa una mica de por que els gossos d'aquí el destrossin? -No em fan por els gossos. No crec que em facin res.