El tiquis d'en Toni Cano.

 —Os pedrer!, quant de temps! He vist a una nena al parc que m'ha recordat a tu. Té la teva cara. —Sí, a vegades la hi deixo. Què fas per aquí, fa anys que no sé res de tu. T’has mudat? —Cada dia em canvio la roba interior. —I aquest gos?, és teu o l'acabes de robar? —És meu. Ja tornem a casa. Hem jugat una mica al parc. —Al Trivial? —Li llenço la pilota i me la torna. —Com un jugador de beisbol? —A veure si quedem un dia i fem un cafè o alguna cosa. —Aquesta és la típica frase que es diu i no quedes mai. —M’alegro de veure’t. —Això és mentida. Des de l'escola que m’has tingut enveja. —Doncs ja ens veiem. —Aquesta frase està bé, m’agradi o no, si vius pel barri ens n'anirem veient. I espero que no em saludis. Que cadascú faci la seva. —Doncs res, que vagi bé. —A tu no. Però al gos sí.

—Senyor, miri de portar al seu gos lligat. Cada cop que em veu en bicicleta em persegueix fins que arribo a casa. —I gràcies al fet que el persegueix... —... vaig més de pressa. —I... —... perdo més calories. —I si s’atura... —... em mossega el turmell. —Per això... —... no he d’afluixar el ritme. —I després d’una setmana de persecucions... —... he perdut pes. —Què és... —... una de les meves finalitats d’anar en bici. —Llavors... —... gràcies al seu gos estic en forma. —Doncs aclarit tot, munta de nou a la bicicleta que el meu gos s’està posant nerviós i el vull deslligar.

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

  —Fill, deixa el que estiguis fent i seu un moment. T’he de dir una cosa. —La mama i tu us divorcieu? —No. —Tindre un germanet o una germaneta? —No. —I un gos? —No. —I un mòbil? —No, el que vull dir-te és que l'avi es troba a l'hospital i està molt greu. —D'acord, i ara us divorciareu? —No. —I tindré un germanet o una germaneta? —No. —I un gos? —No. —I un mòbil? —No.

—Cambrer, em dibuixa amb la llet un gos movent la cua al cafè? —Em demana massa. Només sé dibuixar cors amb la llet. —Però jo vull un gosset movent la cua. —No. —Doncs quina mena de cambrer!!, saps dibuixar cors ridículs i no gossets movent la cua? —Miri, tinc feina. Hi ha molta gent esperant a la barra per ser atesa. Si vol un gosset movent la cua, se’l fa vostè mateix. Aquí té la llet. —Si sabés dibuixar un gosset movent la cua, no aniria a prendre tallats als bars. Me'ls prendria a casa meva! —Soc cambrer no pintor. Feina vaig tenir per aprendre a fer cors amb la llet per alegrar a tots aquells que demanaven un tallat. —Porti el llibre de reclamacions. —Em té fregit, ara li faig un gosset movent la cua. —Gràcies. —Ja està. —Però si m’ha posat la llet sense fer cap traç. Jo no veig el gosset movent la cua. —És un gos abstracte. —Ostres, sí. Moltes gràcies. —Guau!

-Quin gos més bonic. -No és un gos. És un gat. -Perdó. És que sóc daltònid. -A mi em passa el mateix amb els nens, no sé si són nois o noies, com sóc asmàtic. -És asmàtic? El meu oncle ho és també. Però fa vida normal. -Doncs ja coneix a dues persones asmàtiques. -I com és que surt a passejar amb un gat? No ho he vist mai. -Doncs sempre hi ha una primera vegada. -Com es diu el gat? -Miau. -Molt original! No li fa una mica de por que els gossos d'aquí el destrossin? -No em fan por els gossos. No crec que em facin res.

-Quin gos més bonic. -No és un gos. És el meu fill. -Com l'he vist amb molt de cabell i les orelles punxants. -Ha sortit al seu pare. -El seu pare és un Yorkshire Terrier? -No. És gèminis. -Això que és, una tribu urbana? -Jo de la Guàrdia urbana no vull saber res. El mes passat em van multar cinc cops. -Només? -Sí. Però ja ho tinc tot pagat. -El pis també? -També. -A mi m'han multat per molestar els veïns de l'escala. -Posava la música alta? -No. Sempre que els veia per l'escala o a l'ascensor els hi fotia clatellots. -Molt violenta vostè. -Violenta no, nerviosa sí. -Miri de no apropar-se al meu fill. -Mossega? -No. Però no m'agradaria que li pixés a la cama.