SEMBLANCES.

—Ahir vaig veure al teu marit agafat de la mà d’un altre home.

—No era ell.

—Sí que ho era.

—No ets la primera persona que m’ho diu. Es veu que hi ha un home que s’assembla molt a ell.

—A veure, la cara de babau del teu marit és inconfusible. Era ell.

—No.

—Sí.

—Doncs el vaig cridar pel seu nom i es va girar, em va saludar i va preguntar pels meus dos fills dient els seus noms.

—Som milions de persones al planeta, tots tenim un doble en aquest món. Són casualitats. O alguna cosa d’un portal en el temps, jo què sé.

—I es van acomiadar del seu company fent-se un petonet als llavis.

—Què insinues del meu home? Ell té una piga a la titola, aquesta persona la tenia?

—No, bé, no ho sé. Jo estava segura que era ell, però això de la piga...

—Canviem de tema, l’altre dia vaig veure al teu marit a un bar fent un petó amb llengua a la secretaria de l’escola.

—No era ell.