El tiquis d'en Toni Cano.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.

—Fem un entrepà al bar? —Entrepà no! —Per què? —Mai li he explicat això a ningú, quan era petit, em va mossegar a la mà un entrepà de botifarra d’ou i des de llavors, no en vull saber res d’entrepans. —I unes tapetes amb un bon vi? —Quantes? —Quantes què? —Quantes tapetes. —Les que càpiguen a la taula. —I si quedem per dinar, però cadascú ja ve dinat de casa seva? —Fem un cafè i passem del dinar. —Jo després de les quatre no prenc cafè. —Què passa si el prens després de les quatre?, explotes? —No, a la nit no puc dormir. —Doncs pren-te una infusió o un got d’aigua o deixem el tema del bar i anem a comprar una bossa de gominoles i les mengem asseguts a un banc del parc. —A veure, les tapes no em van bé per què he de fer dieta pel meu colesterol, el vi és dolent en combinació amb les quaranta pastilles diàries, el cafè em va malament pel cor i la son, tinc molt alt el sucre a la sang, i a més, dos paios de noranta-dos i noranta-sis anys menjant una bossa de ll...

—Al final li heu comprat el telèfon mòbil a la vostra filla? —No. Hem tingut la sort de trobar al traster un revòlver i una bala, que eren del meu avi, de quan era maqui, i es passa el temps a la seva habitació jugant a la ruleta russa. —Doncs té molta sort si encara és viva. —Està tan entretinguda, que ja no dona la pallissa amb el tema del mòbil. —Per molts anys, és fantàstic. —Aquest divendres, té una festa de pijames a casa. Suposo que després de les pizzes jugaran totes. —Recordo que em vas dir, que veu intentar que s’aficionés a un esport, als còmics, a aprendre a tocar un instrument musical, papiroflèxia i res. —Mira, es pot passar hores al dia jugant amb el revòlver i menjant llaminadures. —Ara que ho penso, no creieu que és una mica perillós? —Ja li hem dit, si no deixa de menjar dolç, acabarà de cap al dentista. —Sap el que passaria si encerta la bala? —Sí, li hem dit moltes vegades, però arriba un punt que ja no pots estar les vint-i-quatre hores del di...

— Què, el teu viatge per Austràlia?, vas anar a l’Òpera de Sydney?, i al Parc de Kakadu?, com són les platges de Tasmània i Melbourne?, anaves en mitjons i xancletes?, i els aborígens què?, és bo el barramundi al forn?, t’has fet fotos a l’estàtua d’en Bon Scott? De tota aquesta experiència, què és el que et va deixar els ulls com taronges? —Un cangur. El primer dia u n cangur em va fotre una pallissa quan volia fer-me una selfie amb ell. Vaig passar els dies de vacances a un hospital.