El tiquis d'en Toni Cano.

Farà uns tres anys que navegant per Youtube vaig anar a petar a un dels vídeos amb el que m'he trencat la caixa de riure. Era un moment estrany: m'estava rient d'una gent "special"?, doncs no!. Investigant una mica em vaig assabentar que eren participants d'un concurs de TV a Holanda amb el nom de "Pop Idol", vindria a ser un OT. Entén els nervis del cantants i la poca afinació si no s'ha escalfat la veu abans de sortir a donar-ho tot, també que és molt difícil fer-ho bé en un espai obert i sense cap referència musical propera. Però aquesta mitja part d'un partit de futbol serà inoblidable per a tots i totes que ho van presenciar en directe. Troç de versió de "The Best" de la gran Tina Turner. El final és BRUTAL!.

Sorpresa en el Saló del Còmic de Barcelona 2011. Em vaig trobar a R2D2. Un tio molt simpàtic. Permetria que la gent es fes fotos amb ell i tot. I va fer una cosa molt bona, desconnectar mentre era observat i retratat. Cap llumeta, cap moviment, cap soroll. Un professional. Per cert, amb la d'anys que té, la seva imatge era impressionant. Segurament víctima d'operacions d'estètica.

Passejant per Baetulo em vaig trobar amb una sorpresa. Creia que havien obert un bar-restaurant de disseny al barri. Ja sabeu, aquesta cuina que experimenta amb textures i paranoies varies. Però mirant l'interior des de el carrer, es podia veure un bar sense llum (per abaratir costos), a un currant fent unes olives i un glop de cervesa, un veí ficant monedes a una màquina de coloraines intermitents i dos iaios jugant a cartes. El que podríem anomenar "un bar de barri obrer". Llavors...aquest preu és una errada o volen arribar a un públic ric?. Segurament, al veure que no omplia l'aforament en dies, van decidir abaixar el preu a 2,50 i així m'ho vaig trobar una setmana després quan passejava xino-xano.

Regirant carpetes de fotos a l'ordinador he trobat una que vaig fer el Nadal passat (2010) en el subsol barceloní. Em va fer gràcia. Però ara penso que m'hauria agradat més fer una altra foto: El seient del Pare Noel ocupat per una persona que es fa la desentesa mentre ell és al davant carregat de regals. Però encara m'hauria fet molta més gràcia fotografiar com el Pare Noel treu a hòsties a la persona. En fi, a veure si tinc més sort en propers Nadals.

Acostumats a veure a les pel·lícules i sèries de TV nord americanes, com a les cases unifamiliars presideix a l'entrada una bandera dels EE.UU, part dels catalans van copiar aquest simbolisme ianqui i s'aprofita la retallada del nou Estatut per penjar a les balconades senyeres i estelades, algunes d'elles fins i tot, amb crespons negres. Però és que a més del rampell català, va coincidir amb el Mundial de Sud-àfrica, on els seguidors de "la roja" cridaven als quatre vents "España!". I el groc i vermell dels dos esdeveniments, guarnien els carrers d'arreu. Abans es penjava la senyera per Sant Jordi i/o l'Onze de setembre. Però ara no. Un cop s'ha penjat, no es treu. Enrere queden aquelles rajoles de: "Sóc català", on sortia un pagès amb barretina amb un porró de vi del Penedès a la mà. Era la senya de que en aquella casa vivien catalans orgullosos. Però els temps canvien i allò és el passat, ara s'ha de penjar la bandera fin...