El tiquis d'en Toni Cano.

-Ja he acabat de llegir el llibre. -Molt bé!, què tal? -Molt pesat. No m'he assabentat de res. -Què dius?. Deixa'm veure'l. -Té. -Però si només té vuitanta-dues pàgines, la lletra és gran...Saps rus? -No. Ui, m'he llegit un llibre en rus i com no el sé, no he entès res. -Però no vas veure que el llibre estava escrit en aquesta llengua? -Jo compro els llibres per la foto que surt de l’autor. En aquest cas autora. A què és guapa? -Compres llibres per la foto de l’autor? -No hi ha gent que compra els discos per la portada? -No estem parlant de mi.

-He de pujar al tren. -No vagis amor meu. -No pateixis. En un tres i no res hauré tornat. La guerra no durarà gaire. -Què farem sense tu? -Qui? La ciutat, el món?... -Nosaltres. -Nosaltres? -Sí. Espero un fill teu. -Això és meravellós!. Dóna'm una foto, la portaré a la cartera. -I si et maten, què farem? -Si em maten, vull que et cassis amb una dona i que vosaltres dues i el nostre fill sigueu feliços. -I que li dic al teu fill si et volen el cap d'un tret a una trinxera? -Què vaig morir pel seu futur. -I si és una filla? -Què vaig morir pel seu futur. -I si són bessons? -Prou! El tren està a punt de sortir. T'estimo. -Jo més. Recorda que si mors, cuidaré del nostre fill i li parlaré de tu. -Li dius que vaig morir pel seu futur. -Què pesat! Ves a la guerra ja! Que arribaràs tard.

-M'agrada el teu tatuatge de la cama. -No és un tatuatge. Són varius. -Doncs et queden bé. -Tinc un tatuatge a l'esquena d'una calavera. -Ui, quina por! -Tens algun tatuatge? -No. Tinc una cicatriu al cap. Em van tirar una pedra de petit. -Encara la tens? -La cicatriu? -No. La pedra. -En aquells moments no estava per agafar pedres. -Entenc. Et vas anar a curar la ferida. -Que va. Vaig continuar agafant mores amb els amics. -Una vegada vaig trobar un caragol. -T'agraden? -Crus no. -La calavera et queda molt bé. Què significa? -El seu significat el pots trobar a un diccionari. -Puc fer una foto? -Al tatuatge? -A les varius. És que tinc un amic que col·lecciona fotos de varius. -Que original. -Sí.

-Felicitats! M'he assabentat que has trobat una feina. -Sí. A un calaix del menjador. -Feia temps que buscaves una. -M'estava tornant boig. A més l'atur s'acabava aviat. I l’altre dia fent neteja de calaixos i armaris la vaig trobar. -I de què és? -De cambrer. Va ser el primer treball a l'adolescència. -Doncs està molt bé. -Tenia dues però aquesta és la que he trobat abans. -Ja trobaràs l'altra. -Crec que la tinc per casa dels meus pares o fins i tot a la guantera del cotxe. He de mirar millor. -I l'altra de què és? -Director de projectes d'enginyeria. -Molta sort. -Gràcies.

-Hòstia puta! -Què passa? -Què és això? -Els meus peus. -Quan fa que no es visita amb un podòleg? -Mai. -Hauré de treure aquests calls amb una moto serra. -No els tiri a la paperera! Me’ls pot guardar en un taper. Així ja tinc el sopar. Em faré uns calls a la madrilenya. -Em deixa fer una selfie amb els seus peus? -Clar. -Mai he vist uns peus com aquests. Em donarà molta feina deixar-los nets i polits. -Contracti gent. -M’ha de deixar els peus una setmana. -Molt bé. Una cosa, no em faci pessigolles a la planta dels peus. No m’agrada. -Ho deixo anotat a la fitxa. -Gràcies. -Els pot deixar en aquesta caixa.  Fins a la setmana que ve.