El tiquis d'en Toni Cano.

 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...

—Bon dia. —Bona tarda. —Avui tinc dentista. —Jo tinc macarrons. —Crec que només és una càries. —Jo no crec, soc ateu. —El que més em molesta, és veure la cara del dentista a dos dits de la meva. A part de la punxada de l’anestèsia, clar. —Ahir vaig tenir una punxada a la roda de la bici. —Doncs res, un plaer haver-te vist, vaig a cal dentista. —I jo a l’otorrinolaringòleg, fa dies que no sento molt bé. —Bon dia. —Bona tarda.

  —Policia? —Digui. —Miri, fa temps que em segueixen. —Des de quan? —Farà uns tres mesos. —El coneix? —No a tots. —Quantes persones el segueixen? —Unes cent vint-i-cinc. —Però de què estem parlant? —D'Instagram. —Quines ganes de fer perdre el temps a la policia que en tenen alguns. —Dels que em segueixen al Myspace tampoc li interessa, oi? —My què? —És igual, continuï menjant dònuts.

—Fem un entrepà al bar? —Entrepà no! —Per què? —Mai li he explicat això a ningú, quan era petit, em va mossegar a la mà un entrepà de botifarra d’ou i des de llavors, no en vull saber res d’entrepans. —I unes tapetes amb un bon vi? —Quantes? —Quantes què? —Quantes tapetes. —Les que càpiguen a la taula. —I si quedem per dinar, però cadascú ja ve dinat de casa seva? —Fem un cafè i passem del dinar. —Jo després de les quatre no prenc cafè. —Què passa si el prens després de les quatre?, explotes? —No, a la nit no puc dormir. —Doncs pren-te una infusió o un got d’aigua o deixem el tema del bar i anem a comprar una bossa de gominoles i les mengem asseguts a un banc del parc. —A veure, les tapes no em van bé per què he de fer dieta pel meu colesterol, el vi és dolent en combinació amb les quaranta pastilles diàries, el cafè em va malament pel cor i la son, tinc molt alt el sucre a la sang, i a més, dos paios de noranta-dos i noranta-sis anys menjant una bossa de ll...

—Al final li heu comprat el telèfon mòbil a la vostra filla? —No. Hem tingut la sort de trobar al traster un revòlver i una bala, que eren del meu avi, de quan era maqui, i es passa el temps a la seva habitació jugant a la ruleta russa. —Doncs té molta sort si encara és viva. —Està tan entretinguda, que ja no dona la pallissa amb el tema del mòbil. —Per molts anys, és fantàstic. —Aquest divendres, té una festa de pijames a casa. Suposo que després de les pizzes jugaran totes. —Recordo que em vas dir, que veu intentar que s’aficionés a un esport, als còmics, a aprendre a tocar un instrument musical, papiroflèxia i res. —Mira, es pot passar hores al dia jugant amb el revòlver i menjant llaminadures. —Ara que ho penso, no creieu que és una mica perillós? —Ja li hem dit, si no deixa de menjar dolç, acabarà de cap al dentista. —Sap el que passaria si encerta la bala? —Sí, li hem dit moltes vegades, però arriba un punt que ja no pots estar les vint-i-quatre hores del di...

— Què, el teu viatge per Austràlia?, vas anar a l’Òpera de Sydney?, i al Parc de Kakadu?, com són les platges de Tasmània i Melbourne?, anaves en mitjons i xancletes?, i els aborígens què?, és bo el barramundi al forn?, t’has fet fotos a l’estàtua d’en Bon Scott? De tota aquesta experiència, què és el que et va deixar els ulls com taronges? —Un cangur. El primer dia u n cangur em va fotre una pallissa quan volia fer-me una selfie amb ell. Vaig passar els dies de vacances a un hospital.

—Bon dia. —Bon dia, què volia? —Doncs un mini tornavís. —Un mini tornavís i? —I ja està, només vull un mini tornavís. —Està de broma? —No, mai faig bromes i tampoc explico acudits. La família em diu que soc el ranci del clan. —Entra en una tenda de quatre-cents metres quadrats, amb tota mena d’eines, aparells, màquines... i només vol un mini tornavís de merda? —Sí, no em cal res més. —Però ja que és aquí, aprofiti i compri més coses. —Un mini tornavís i punt. No és tan difícil d’entendre. —Sap el que és el mercat de segona mà?, compri coses i les ven a menys preu. —Però, per què collons he de comprar coses que no necessito? —Per vendre-les i recuperar diners. La gent posa a la venda coses que ja no fa servir o que no vol. I les ven a un preu raonable, si es vol desfer d’elles o més cares que el preu inicial, si hi ha una gran demanda i poques unitats en el món. —Vull un mini tornavís. —I? —Uf, un tallagespa, un grup electrogen amb motor de gasolina, dues...