El tiquis d'en Toni Cano.

—Quina flor més bonica. —És artificial. —Doncs és molt bonica. —Sí. Dura molt. —El meu avi va viure vuitanta-nou anys. —Era una flor? —No. Era fuster. —És d'interior o d'exterior? —Depèn. A vegades surto al carrer i d’altres em quedo a casa. —I quina olor fa? —A plàstic. —La puc agafar? —No. —... —Una vegada un desconegut com vostè em va demanar el mòbil. Li vaig deixar i va fugir corrents amb ell. —Era un runner? — No. Un Samsung.

—Mira que he comprat. Uns peixos de color taronja i una peixera de plàstic. —Què? —No trobes el menjador una mica trist, amb uns peixos es veurà diferent. —Però... —No et preocupis, no s'ha de cuinar res, amb unes boletes ja mengen i l'aigua es canvia cada dos dies. —Peixos?, però sí que són avorrits. —Home, no són igual d'agraïts com un gos, però pots tocar la peixera amb el dit i veure com es mouen. —Patètic. I quan anem de vacances quinze dies te'ls penses emportar a dins d'una carmanyola de plàstic amb una mica d'aigua? —No. Els podem portar a algun lloc els cuidin. —O sigui, a casa dels meus pares. —Mira, bona idea. —Et passarà com a les plantes. La que tenim al costat de l'ordinador ni la regues ni res. —Allò és un cactus!

—Estimada meva, quan és el teu aniversari? —Demà. —Hòstia! —... —No t'he comprat res! —... —Li puc dir al nen que et faci un dels seus dibuixos rars i que posi un “per molts anys, mama”. Ara el desperto. —No serà cap sorpresa. Però a mi ja m'està bé. —És tard per anar de compres. —... —Puc anar al paki. Vols una escombra? —Tomàquet fregit. —Baixo ara mateix. Tenim paper de regal? —No fa falta. Ja et donen una bossa. —Per cert... quants fas? —Ves a pastar fang.

—Vostè dirà. —Doctor, em fa molt de mal  estómac  des d'ahir a la nit. Gairebé no he dormit i fa una hora, quan estossego, vomito sang. —El que té vostè és un bon constipat. —Què? —Un constipat normal i corrent. —Però l' estómac  em crema! —Una capsa d'analgèsics i beure molta aigua. —Quant fa que exerceix la medecina? —Avui és el meu primer dia. —Hòstia! —Sorprès, eh?, igual que jo. Sempre m'havia imaginat que el meu primer dia seria operant a cor obert. —Però si no és cirurgià! —Cony, el meu pare no és xef i fa unes paelles que al·lucines. Tanqui la porta en sortir. 

     Poso música, agafo el plomell i a treure la pols. La pols d'un bloc que fa uns anys que està inactiu. Podria tancar-lo i començar un de nou?, podria, però prefereixo reciclar-lo.      El primer és donar-li un altre aire. Passa a dir-se El Tiquismiquis i deixa de banda El Caramel d'All i Oli . Doncs amb aquest nom he fet un altre bloc només de dibuix. El podeu visitar si voleu. A mi em fa molta gràcia, ara, potser per vosaltres és una puta merda. El Tiquismiquis continuarà la línia de l'antic però amb canvis considerables. Per cert, soc  Marx-ista . L'absurd m'agrada tant o més que els conguitos.