UN ASSASSINAT AMB SACARINA (Converses atípiques).

Toni Cano
-Què tenim aquí?
-Doncs miri inspector, m’ha sortit un gra al front, què li sembla?
-I a terra?
-Un mort.
-Com sabem que està mort.
-Li he donat uns cops de peu a la panxa i no reacciona.
-Hora aproximada de la mort?
-No tinc ni idea. No he vist quan el mataven.
-Causa de la mort?
-Un tret al cap.
-Testimonis?
-El que porta una pistola a la mà i taques de sang a la samarreta. Ara li prenen declaració.
-Comencem bé el torn de nit.
-Vol que porti unes cerveses?
-La meva amb sacarina, gràcies.
Una cosa! Ha mort d'un tret al cap...com és que no hi ha sang?
-El policies que han arribat primer ho han netejat tot. Es veu que hi havia una de sang impressionant.
-Ha vingut la científica?
-No. Però ha vingut la meva núvia què és matemàtica. Anna, aquest és l'inspector Pou.
-Emporta-te-la. No vull conèixer gent que no suma amb calculadora.
-A més de la cervesa, vol alguna cosa més?
-Sí. Fer-me una selfie amb el mort.

Entrades populars

LA SALA D'ESPERA.

Toni Cano
—Bon dia, nom i cognoms? —Bon dia, Eric Bull Pou, amb accent obert a la “a”. —Molt bé, ja pot anar a la saleta d’espera i aviat el cridaran. —Qui? —Qui què? —Qui em cridarà?, un familiar meu, vostè, un robot, un os rentador? —El metge. —I per què es diu saleta d’espera? —Es diu saleta d’espera per què hom s’espera que el metge el cridi per passar a la consulta, i ser atès per ell. —Em sembla molt bé aquesta sala, però crec que jo passo d’esperar, és més no vull ser atès pel metge. Tinc feina. —Doncs tenim un problema si el que insinua és no fer espera i colar-se a la consulta. —Però a mi me la bufa, la saleta, el metge i la consulta. —Abans que surti del taulell i li foti d’hòsties, digui'm quin és el seu problema, si us plau. —Cap problema. A mi el meu cap m’ha dit que vinguí a aquest CAP a resoldre una avaria del WC del primer pis i vostè em demana el nom, em fa esperar a una saleta i vol que em visiti un metge que no conec. —El WC es troba al fons a l...
llegeix més»

ELS NOMS DELS GOSSOS.

Toni Cano
 —Bon dia senyor, com es diu el seu gos? —Es diu “Quètxup”. Li va posar el meu fill, com és un Dachshund —Un què?  —El meu gos és un Dachshund, un Teckel, anomenat popularment com a gos “salsitxa”. —I aquesta raça de gos com es fa, amassant-lo com si es volgués fer una barra de pa? —I jo què sé. El seu gos és gran, com es diu? —És una mescla de pare Husky Siberià i mare Malamut d’Alaska. La meva dona li va posar de nom “Anorac”. —Que bo. “Anorac” pel fred? —Quin fred?, es riu del nom del meu gos? —No, no. —El meu gos es posa al davant del carro de la compra ple a vessar i del cotxet amb els dos bessons a la vegada. Dubto que el seu tingui força per portar el timó d’alguna cosa. —Escolti, puc entendre que li sobti el cos del meu gos, però li demano respecte, ell no necessita anar al davant de cap pes per ser feliç. —Per què se li estira més el cos? —Deixarem aquí la conversa o crec que acabarem a hòsties vostè i jo. —Té raó. A bufes entre nosaltres o el meu gos es...
llegeix més»