El tiquis d'en Toni Cano.

—Perdoni!, vostè és metge?, ho és?, la meva dona ha trencat aigües, està donant a llum al cotxe! —Ostres!, aigua, llum i de gas com va? —Algun pet s’ha tirat. És metge, infermer, veterinari o bruixot?, necessitem ajuda! —Soc mecànic. Puc arreglar qualsevol motor. Crec que puc ajudar. —Vingui amb mi, gràcies. —Quina pudor que fa el seu cotxe, i els seients estan mullats. I aquesta sang?, són assassins? —Tot això és cosa de la meva dona. Miri, ja es veu el caparronet! —Ara torno, vaig al meu cotxe per una clau anglesa per treure’l de dins de sa mare, però no tinc una tan gran. Millor porto un rossinyol per fer palanca. —Gràcies, no trigui. —Li pot dir a la seva dona que no cridi tant?, quan jo vaig néixer no recordo sentir a ma mare fotre crits. —En aquests moments és millor no dir-li res, cregui’m. Miri ja ha sortit el cap! —L’estiro amb força amb les dues mans i surt la resta, no pateixi. Ja està! —Ostres té la titola molt amunt i és molt llarga. —No es preocu...

—Hòstia puta! —Què passa? —Què és això? —Els meus peus. —Quant fa que no es visita amb un podòleg? —Mai. —Hauré de treure aquests calls amb una moto serra. —No els tiri!, els pot guardar a un taper?, així tinc sopar. —Quina feinada que m’espera. —Contracti gent. —M’ha de deixar els peus una setmana. —Cap problema, una cosa, no em faci pessigolles a la planta dels peus, no m’agrada. —Apuntat queda. —Gràcies.

— Mama, anem al parc? —I tant, anem ja!, necessites sortir de casa. Ets insuportable fill. No puc més. Em tens fregida. — M’agafo un ganivet de cuina. — Què? — Ahir la colla vam quedar que jugaríem als assassins en sèrie. — Tu no portes cap ganivet. — Imagina que soc l’únic que no el porta, a qui creus que aniran a buscar per matar-lo? — Si ets ràpid i intel·ligent trobaràs un bon amagatall fins que acabi el joc. — Mami, si us plau, deixa’m portar un ganivet. Quan arribem a casa et prometo que el netejo de la sang. — I per què no jugueu a bàsquet? — Has vist algun partit de bàsquet on els jugadors portin ganivets? — Mira, no em ratllis més, agafa un ganivet gran i deixa-me’l que l’esmolo una mica. I quan tornem cap a la dutxa, sopar i a dormir. —I si no torno? —El teu pare i jo estalviarem més diners al mes, tindrem més temps lliure i menys maldecaps.

—Fan Pilates? —Aquí només es fa ioga. —Jo vull fer Pilates. —Molt bé i jo pònting, però aquí no es fa.  Si vol, pot fer una classe gratis de ioga i si li agrada, s’apunta pagant una quota. —És que jo vull fer Pilates. —No. —Doncs faig una queixa per escrit. Em dona un formulari i un boli, si us plau? —Aquí té el formulari, el bolígraf només els hi donem als usuaris. —Si em faig usuari d’aquest taller de ioga, tinc un boli amb el seu logo i puc omplir la queixa? —Sí. I un cop hagi omplert la queixa es pot donar de baixa i quedar-se el boli si vol. —Doncs em dono d’alta, aquí té tota la informació que necessita, omplo el paper i em dono de baixa. —Molt bé. —Doncs ja ho tenim. Moltes gràcies per la seva paciència i tranquil·litat. Sort que fan ioga i no mortal combat. Ja seria a terra ple de sang. —Gràcies a vostè. Per cert, a uns vint metres d’aquí fan Pilates, esnòrquel i billar. —Moltes gràcies, cap allà que vaig.