EL VELL CONEGUT.
—Os pedrer!, quant de temps! He vist a una nena al parc que m'ha recordat a tu. Té la teva cara. —Sí, a vegades la hi deixo. Què fas per aquí, fa anys que no sé res de tu. T’has mudat? —Cada dia em canvio la roba interior. —I aquest gos?, és teu o l'acabes de robar? —És meu. Ja tornem a casa. Hem jugat una mica al parc. —Al Trivial? —Li llenço la pilota i me la torna. —Com un jugador de beisbol? —A veure si quedem un dia i fem un cafè o alguna cosa. —Aquesta és la típica frase que es diu i no quedes mai. —M’alegro de veure’t. —Això és mentida. Des de l'escola que m’has tingut enveja. —Doncs ja ens veiem. —Aquesta frase està bé, m’agradi o no, si vius pel barri ens n'anirem veient. I espero que no em saludis. Que cadascú faci la seva. —Doncs res, que vagi bé. —A tu no. Però al gos sí.