El tiquis d'en Toni Cano.

—Ahir vaig veure al teu marit agafat de la mà d’un altre home. —No era ell. —Sí que ho era. —No ets la primera persona que m’ho diu. Es veu que hi ha un home que s’assembla molt a ell. —A veure, la cara de babau del teu marit és inconfusible. Era ell. —No. —Sí. —Doncs el vaig cridar pel seu nom i es va girar, em va saludar i va preguntar pels meus dos fills dient els seus noms. —Som milions de persones al planeta, tots tenim un doble en aquest món. Són casualitats. O alguna cosa d’un portal en el temps, jo què sé. —I es van acomiadar del seu company fent-se un petonet als llavis. —Què insinues del meu home? Ell té una piga a la titola, aquesta persona la tenia? —No, bé, no ho sé. Jo estava segura que era ell, però això de la piga... —Canviem de tema, l’altre dia vaig veure al teu marit a un bar fent un petó amb llengua a la secretaria de l’escola. —No era ell.

—Felicitats pel llibre. —Gràcies!, el portes al damunt, vols que te’l signi, fer-te una foto amb mi, prendre un cafè per solucionar-te els dubtes que t’hagin sorgit? —No gràcies. El vaig llegir en uns minuts. —Ostres!, sí que t’agrada llegir i mira que té dues-centes tres pàgines en lletra petita. Ets un autèntic devorador de llibres. —Jo no diria tant. Llegeixo en diagonal no fos cas que el venedor de la llibreria em cridi l’atenció. —No el vas comprar? —No, no compro llibres. M’agrada l’emoció, el neguit de llegir el màxim fins que el llibreter em fa fora de la tenda. El teu el vaig acabar de pressa. Era previsible el final des del capítol dos. Però em va agradar.